Cada dia és 9 de maig

“La pau mundial no es pot salvaguardar sense uns esforços creadors equiparables als perills que l’amenacen. La contribució que una Europa organitzada i viva pot aportar a la civilització és indispensable per al manteniment d’unes relacions pacífiques. (Robert Schuman, 9 de maig del 1950).

Schuman declaration

Foto: Declaració de Robert Schuman a París (Salon de l’Horloge, Quai d’Orsay) el 9 de maig de 1950. Font: http://www.cvce.eu/

Avui celebrem un altre Dia d’Europa, concretament el número seixanta-sis des que Robert Schuman va posar sobre la taula, en la seva cèlebre declaració, una idea que canviaria per sempre la història d’Europa (la declaració es pot consultar en aquest enllaç en tots els idiomes oficials de la Unió Europea; de moment, no hi ha disponible cap versió en català. L’enregistrament original es pot escoltar aquí).

Al maig de 1950 només havien passat cinc anys d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial, el conflicte bèl·lic més devastador de la història de la humanitat. A partir d’una idea del seu assessor Jean Monnet, Schuman, ministre d’Exteriors francès, va proposar un pla pel qual els inputs estratègics de la indústria pesada quedarien sota el control d’una autoritat supranacional, d’influència compartida entre França i Alemanya – la futura Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA, 1950), embrió de la Unió Europea (UE).

Cada 9 de maig, els sospitosos habituals ens afanyem a recordar l’important que fou aquella declaració, l’essencial que ha estat i és la UE en les nostres vides quotidianes i l’imprescindible que és que el projecte europeu segueixi endavant, tot aportant nombrosos exemples i arguments demostrables. Què ha fet la UE per a nosaltres? Sense anar més lluny, ha aportat període de pau més longev de la història europea des de la Pax Romana (es diu aviat). Inèdit també en la història, ja mundial, és que 500 milions de persones de 28 països diferents convisquin en un tan elevat grau d’integració econòmica i social. Aquests èxits notables no han caigut del cel com manà, sinó que són fruit d’un enorme esforç per part dels nostres antecessors, que van pagar un preu molt alt, i del compromís de milions de ciutadans lliures per fer avançar un projecte comú.

Abans de la crisi econòmica, la resposta a aquest afany anual de fer memòria d’alguns era respost amb certa indiferència pels altres. Amb la crisi, a la indiferència se li sumà una certa indignació, si bé un tant vaga, ja que anava dirigida a ens abstractes com “Brussel·les”,  o envers persones concretes, com la cancellera Angela Merkel. Enguany, però, la crisi dels refugiats ha suposat un punt d’inflexió i la indignació general s’ha focalitzat innegablement en la UE. A Catalunya, per exemple, fa mesos que la “#UErgonya” és un fantasma que plana sobre les xarxes, i plataformes ciutadanes com Stop Mare Mortum es manifesten regularment davant de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

No cal dir que la indignació és totalment legítima. El que està passant a les fronteres europees és indignant i denunciable. Es diu sovint que és el pitjor drama humà a Europa des de la Segona Guerra Mundial; sense invalidar aquesta afirmació, jo recordaria també el trist paper que els estats membres van protagonitzar durant la guerra de Bòsnia el 1992. La protesta i la indignació són, doncs, indispensables en qualsevol societat saludable; però estan ben canalitzades en aquest cas?.

La Comissió Europea és el braç legislatiu i executiu de la UE. Es dedica a fer propostes que, una vegada aprovades pel Parlament i el Consell en codecisió poden esdevenir actes jurídics, cadascun amb les seves peculiaritats. No és la meva intenció repassar el procediment legislatiu de la UE, d’altra banda ben interessant. Però és bo recordar, en el context de la crisi dels refugiats, que la Comissió Europea no té cap tipus de potestat en tancar o obrir fronteres. Això és competència exclusiva del estats. Ni el Parlament Europeu hi té res a dir aquí. El fet que s’hagin tancat fronteres i que s’hagi paralitzat Schengen ha estat una decisió presa pels 28 estats membres de la Unió Europea, que evidentment són una part important de la Unió Europea, però que no SÓN la Unió Europea. Dit d’una altra manera: els estats són una condició necessària, però no suficient, per a la UE.

Crec que és pertinent recordar-ho quan ens plantegem anar a protestar davant de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona. No seria més adequat anar a protestar davant de la Delegació del govern a Barcelona? Espanya ha acollit tan sols 18 persones – divuit – en un sol any, lluny de les 467 que s’havia compromès a acollir abans del març de 2016, i encara més lluny de les que li pertocarien per capacitat econòmica i demogràfica. No seria més coherent anar a protestar àdhuc davant del consolat d’Hongria a Barcelona, per posar un exemple de país que no només no ha acollit cap refugiat, sinó que va ser dels pioners en emmurallar les seves fronteres exteriors?

Precisament, si alguna institució a la UE ha promogut polítiques d’abast europeu per pal·liar la crisi dels refugiats ha estat la Comissió, que va proposar les quotes obligatòries. És indiscutible que aquelles quotes eren insuficients per absorbir el flux, però hem de tenir en compte que estats com Alemanya o Suècia estaven acollint a centenars de milers de persones, mentre que d’altres països senzillament tancaven fronteres i es negaven a negociar. Darrerament, la mateixa CE també ha proposat multes per als països que no vulguin acollir refugiats. Malauradament, la Comissió no pot fer més que proposar. La darrera paraula, en aquest tema, la tenen els estats.

El problema del refugiats, doncs, existiria igualment amb independència de la UE i la clau per a la seva mitigació la tindrien els estats europeus, exactament igual que ara. Els estats haurien pactat amb Turquia, exactament com han fet ara, encara que la UE no hagués existit mai. Justament aquesta evidència hauria de ser un argument més aviat procliu a voler construir més Europa, i no menys, si tenim en compte que des que va començar la crisi han estat precisament les institucions europees les que han estat promovent que els estats negociïn ni que sigui unes mínimes quotes per pal·liar el problema. Avui, són les institucions europees (el Parlament Europeu i el Consell d’Europa, en aquest cas) les que estan qüestionant la legalitat internacional del pacte amb Turquia.

En aquest context, que la reacció de la nostra la societat a la crisi dels refugiats sigui precisament l’eurofòbia en lloc de la crítica massiva a les majories de govern dels estats membres, em fa pensar calen molts 9 de maig encara. Si l’esperit de Schuman consisteix en lluitar frontalment contra la demagògia i el populisme des del diàleg i el coneixement, i aportar eines per analitzar el procés d’integració europea des d’una perspectiva crítica, en aquest blog cada dia és 9 de maig.

Elisenda Lamana Garcia

Editor

9 de maig de 2016

Què en penses?