En què consisteix el tercer rescat grec?

Euclides Tsakalotos, ministre de finances grec, saluda al ministre de finances alemany, Wolfgang Schäuble, a la reunió de l'Eurogrup del passat divendres 14 d'agost

Euclides Tsakalotos, ministre de finances grec, saluda al ministre de finances alemany, Wolfgang Schäuble, a la reunió de l’Eurogrup del passat divendres 14 d’agost

“EuroSummit has unanimously reached agreement. All ready to go for ESM programme for #Greece with serious reforms & financial support”.

Amb aquest tuit Donald Tusk, el president de l’Eurogrup, confirmava el passat 13 de juliol que els caps de govern dels diferents estats de l’Eurozona havien arribat a un acord que donaria llum verda al tercer rescat de l’economia grega.

L’acord no es va materialitzar formalment fins el passat divendres 14 d’agost, quan fou ratificat pels 19 ministres de Finances de l’Eurozona (Eurogrup). Tan sols unes hores abans, el pla del tercer rescat havia estat aprovat pel Parlament grec en una sessió no exempta de tensions, especialment entre alguns dels membres de Syriza i el seu líder, el primer ministre Alexis Tsipras. Tot i que el pla de rescat va ser aprovat per una àmplia majoria (222 diputats van votar a favor, 64 en contra, 11 abstencions i 3 absències), un terç dels diputats de Syriza van votar en contra o es van abstenir, fet que ha desembocat en una crisi del partit de govern (veure apartat “Conseqüències (polítiques) del rescat”).

Com es finançarà el rescat?

És important recalcar que els estats de l’Eurozona no hauran de fer noves aportacions de capital per a finançar el tercer rescat grec, ni tampoc hauran d’ampliar el capital que serveix com a garantia

El 8 de juliol de 2015 feia vuit dies que Grècia vivia ofegada pels controls de capitals aplicats a la banca, provocats per l’impagament dels 1.500 milions d’Euros que vencien el 30 de juny per part del govern grec a l’FMI. Aquell mateix dia, mentre Tsipras compareixia al Parlament Europeu, el govern grec solicitava ajuda financera al Mecanisme Europeu d’Estabilitat (en anglès ESM, European Stability Mechanism), una institució constituïda a Luxembrug que, des del 2012, opera com un fons de rescat permanent pels països de l’Eurozona amb dificultats econòmiques. L’ESM, que des del 2010 consta als tractats constitutius de la Unió Europea (en concret el TFUE, Tractat de Funcionament de la Unió Europea) està regit pels 19 ministres de finances de l’Eurozona (Board of Governors) i per 19 directors – experts reputats -escollits per cada estat membre (Board of Directors). El president en aquests moments és Jeroen Dijsselbloem, a la vegada president de l’Eurogrup.

A grans trets, l’objectiu de l’ESM és prestar diners als països de l’Eurozona que tenen dificultats per a finançar-se als mercats. Gràcies a que el seu deute està qualificat amb una AAA, l’ESM es finança a un cost molt més baix del que es podria finançar un país en crisi i amb primes de risc molt altes, que encareixen el cost de demanar prestat. L’ESM emet deute als mercats, que el compren i així es finança el cost dels rescats. Com a garantia del deute, cada estat de l’Eurozona va dipositar a l’ESM una part de capital en proporció al seu PIB nominal (nota: només els països de l’Eurozona participen en l’ESM, no tots els estats de la Unió Europea). A més a més, cada estat manté com a capital disponible una determinada quantitat que serveix d’aval dels préstecs concebuts per l’ESM. En total, el capital autoritzat de l’ESM és de 700.000 M€, dels quals 80.000 M€ són capital desemborsat pels membres de l’Eurozona i els 620.000 M€ restants són obtinguts a partir del deute que l’ESM emet als mercats. Per exemple, l’estat espanyol ha aportat fins ara 9.523 M€ en capital i avala fins a 83.325.9 M€. Tanmateix, actualment el màxim que l’ESM pot deixar prestat per cobrir un rescat són 455.310 M€ (originalment eren 500.000 M€, però cal descomptar els rescats a la banca espanyola i a Xipre); el capital restant, fins arribar als 700.000 M€, s’assigna com a capital mínim per a que l’ESM continuï tenint un rating de AAA (és a dir, que el deute que emet gaudeixi d’una bona qualificació i que, per tant, es pugui finançar als mercats al cost més baix possible).

Fins a data d’avui l’ESM només ha participat directament en dos rescat: el de la banca espanyola el 2012, en que 41.300 M€ van ser prestats directament al FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria) per a la re-capitalització del sistema financer, i prop de 9.000 M€ a Xipre el 2013, també dedicats al sanejament bancari. Tanmateix, el predecessor de l’ESM, el European Financial Stability Facility (EFSF) – que era un mecanisme temporal de rescat de funcionament similar al ESM, en vigor des del 2010 fins al 30 de juny de 2015 – ha desemborsat 141.800 M€ a Grècia, 26.000 M€ a Portugal i 17.000 M€ a Irlanda.

Els 86.000 M€ que constitueixin el tercer rescat grec seran desemborsats directament per l’ESM durant tres anys. El mecanisme de rescat ja disposa de 13.000 M€ en metàl·lic que serviran per fer front al primer venciment del govern grec amb el BCE per valor de 3.200 M€ el dijous 20 d’agost. És important recalcar que els estats de l’Eurozona no hauran de fer noves aportacions de capital per a finançar el tercer rescat grec, ni tampoc hauran d’ampliar el capital que serveix com a garantia, sempre i quan Grècia retorni tot el seu deute (el venciment dels 141.800 M€ és el 2054). Les aportacions de capital respectives ja es van fer el 2012 i es poden consultar aquí.

La resta de creditors continuaran sent la Comissió Europea (CE), el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI), els quals ja van prestar diners i avals en els anteriors rescats a Grècia; tanmateix, l’FMI ha descartat de moment la participació en aquest tercer rescat. L’entitat amb seu a Washington va llençar un polèmic informe fa unes setmanes en el qual subratlla inviabilitat del deute grec i apel·la diracetament a una quita del deute com a única via sostenible per a que l’economia hel·lena recuperi la senda del creixement, una posició gens compartida pels socis europeus, especialment per Alemanya (sobre els errors de càlcul de l’FMI respecte a les previsions de creixement de Grècia, és interessant llegir aquest article de l’eKonomicus).

Un rescat amb (noves) condicions

Tots els rescats han anat acompanyats d’un Memorandum of Understanding (MoU), un contracte entre creditors i deutors que fixa les condicions en base a les quals s’aniran produint els successius desemborsaments de capital

Des del 2010, tots els rescats a països de l’Eurozona han anat acompanyats d’un extens programa de reformes i condicions ex-ante i ex-post enfocades a assolir la consolidació fiscal i la sostenibilitat de les finances públiques a llarg termini; unes condicions que, d’altra banda, no són diferents a les que els estats de la Unió Europea van acordar al Pacte d’Estabilitat i Creixement (Stability and Growth Pact) del 1997 (esmenat el 2011), a l’Euro Plus Pact el 2011 i al Fiscal Compact el 2014. A grans trets, tots aquests acords van encaminats a limitar el dèficit i el deute públic i a fer reformes legals que permetin a les economies recuperar el camí cap al creixement econòmic.

Aquestes reformes no han estat exemptes de polèmica, ja que en la majoria de casos han comportat retallades de despesa pública, increment dels impostos i privatització d’actius públics. A més a més, no hi ha un consens clar entre els economistes sobre si aquestes reformes realment potencien el creixement econòmic o més aviat el dificulten; sense dubte, el debat entre incentius fiscal versus austeritat requereix un capítol a part que ens agradarà assumir en propers articles.

Tots els rescats han anat acompanyats d’un Memorandum of Understanding (MoU), un contracte entre creditors i deutors que fixa les condicions en base a les quals s’aniran produint els successius desemborsaments de capital.

En el cas grec, el primer MoU entre la Comissió Europea (en representació dels estats membres de l’Eurozona) i el govern hel·lè va ser acordat el 3 de maig del 2010 i el segon (una esmena del primer) l’1 de març del 2012, coincidint amb el segon rescat. Aquest darrer MoU va ser rebutjat pel govern de coalició grec (Syriza i Grecs Independents) una vegada va assolir el poder el febrer de 2015; d’ací que aquests darrers mesos el govern grec i els seus creditors hagin intentat negociar unes condicions diferents a les del MoU, malgrat que la posició dominant entre els creditors era la de no allunyar-se de les condicions pactades el 2012. Com va expressar l’ex-ministre de finances grec Yannis Varoufakis en la seva compareixença després del Consell de Ministres de l’Eurozona el passat 27 de juny: “Els creditors ens deien que podríem tenir l’acord que volguéssim, sempre i quan fos el Mou”, parafrasejant la famosa cita de Henry Ford.

Les condicions ex-ante

Només després de l’aprovació per part del legislatiu grec d’aquestes condicions, els creditors van començar a negociar el tercer MoU

El govern grec va haver d’acomplir una sèrie de condicions ex-ante per tal de poder negociar el tercer MoU. Per acomplir aquestes mesures era necessari que el Parlament grec aprovés abans del 15 de juliol un paquet de reformes legislatives enfocades a:

  • Validar l’acord assolit a la cimera de l’Eurozona el 12 de juliol. Aquest acord implica unes mesures que, segons els analistes, són més dures que les que els ciutadans grecs van refusar en el Greferendum del 5 de juny. Més enllà de l’enduriment de les condicions, el punt més polèmic d’aquest acord – i que pot tenir conseqüències negatives a nivell del futur del procés d’integració europea – és el fet que el govern grec, a canvi del rescat, haurà de consultar amb els creditors qualsevol esborrany de nova legislació abans de ser ratificada pel Parlament grec: “The government needs to consult and agree with the Institutions on all draft legislation in relevant areas with adequate time before submitting it for public consultation or to Parliament”. Una cessió de sobirania fiscal en tota regla.
  • Increment de l’IVA: malgrat que l’acord no especifica el llindar, la proposta llençada pels creditors el 25 de juny i la contra-proposta de Tsipras del 9 de juliol ja inclouen unificar el tipus general al 23%, incloent restaurants i càtering (aliments processats). D’altra banda, s’especifica un tipus reduït del 13% per a aliments no processats, energia, aigua i hotels i un tipus super-reduït del 6% per a productes farmacèutics, llibres i teatre
  • Aprovar la llargament reclamada reforma del sistema de pensions per tal de fer-la sostenible a llarg termini. Els creditors reclamen que el govern grec desincentivi la jubilació anticipada, que incrementi l’edat de jubilació als 67 anys i que elimini gradualment l’EKAS, o subsidi solidari no contributiu.
  • Assegurar la independència de l’agència estadística grega, l’ELSTAT.
  • Introduir retallades en la despesa pública “quasi-automàtiques” en cas que es prediguin desviacions respecte als llindars pactats de superàvit primari. El superàvit primari és la diferència entre els ingressos i les despeses en un exercici fiscal sense tenir en compte els interessos del deute als quals ha de fer front el govern.

Aquestes mesures van ser aprovades pel Parlament grec la matinada del 16 de juliol, tot i que 32 diputats de Syriza hi van votar en contra, entre ells l’ex-ministre de finances Yannis Varoufakis, accentuant així la divisió del partit.

A més a més, abans del 22 de juliol, el Parlament grec havia d’aprovar les següents mesures:

  • Adoptar una nova Llei d’Enjudiciament Civil per tal d’accelerar les decisions judicials i fer més eficient el sistema judicial.
  • Transposar la Directiva europea sobre la reestructuració de les entitats de crèdit amb l’ajuda de la Comissó Europea.

Només després de l’aprovació per part del legislatiu grec d’aquestes condicions, els creditors van començar a negociar el tercer MoU, que es va ratificar formalment el 14 d’agost (per part de l’Eurogrup i per part del Parlament grec), tal i com s’explica al principi de l’article.

Les condicions ex-post

El nou MoU és el primer que inclou reformes estructurals enfocades a promoure el creixement econòmic, la creació d’ocupació i l’increment de la productivitat, més enllà de la consolidació fiscal

En què consisteix el nou MoU i quines novetats aporta respecte als dos anteriors? Intentem sintetitzar-ho a continuació:

1r pilar – Recuperar la sostenibilitat de les finances públiques

Aquest objectiu sempre ha estat present en tots els MoUs: es tracta d’assolir uns determinats nivells de dèficit i de deute que evitin futures crisis de liquiditat i insolvència i que permetin a Grècia finançar-se de nou als mercats.

El govern grec s’ha compromès a acabar l’any amb un 0,25% de dèficit primari (lluny de l’1% que va proposar el 9 de juliol) i a assolir el 3,5% de superàvit primari passats els 3 anys del préstec. Per tal d’assolir aquests ambiciosos objectius el MoU determina una sèrie de mesures concretes, entre les quals les més destacades inclouen: reformar les pensions; reformar l’impost sobre la renda; abolir les exempcions fiscals als grangers (aplicar un tipus del 20% el 2016 i del 26% el 2017); aplicar impostos als anuncis de televisió; convocar un concurs públic d’abast internacional per tal d’oferir llicències a nous canals de televisió privats; aplicar un impost del 30% al joc; incrementar els tipus de l’impost sobre la renda per a rendes inferiors a 12.000 € anuals (de l’11% al 15%) i per sobre dels 12.000 € anuals (del 33% al 35%); eliminar les exempcions fiscals de la indústria naviliera; reduir la despesa militar en 100 M€ el 2015 i en 400 M€ el 2016 (actualment el pressupost militar grec equival a un 2,3% del PIB, el tercer més alt de la OTAN després dels Estats Units i el Regne Unit, i abans del 2008 el més alt de la OTAN) i, per últim, afinar l’elegibilitat dels receptors dels subsidis per adquirir fuel per tal de reduir aquesta despesa a la meitat el 2016. Les mesures també preveuen canviar la legislació que regeix els concursos públics (fent-la més eficient i transparent) i endurir les penes del Codi Penal pel que fa a l’evasió fiscal amb la presentació d’un pla detallat de lluita contra l’evasió fiscal per part del govern grec abans de Novembre d’enguany.

Per tal que la política fiscal del govern grec sigui creïble, el MoU el compromet a presentar un pressupost revisat a l’Octubre de 2015, així com un pla pressupostari que cobreixi els exercicis 2016 a 2019.

2n pilar – Salvaguardar l’estabilitat financera

Són mesures encaminades a sanejar el sistema bancari grec i a restaurar la liquiditat dels bans grecs. Per una banda, es re-capitalitzaran els bancs solvents i, de l’altra, es liquidaran els bancs insolvents. Per acomplir aquests objectius el govern grec disposarà de 25.000 M€. Aquest procés estarà dirigit pel Banc de Grècia amb la supervisió del Banc Central Europeu (en línia amb les bases de la futura Unió Bancària europea) i la resta de creditors. L’objectiu és evitar futures crisis bancàries que obliguen als estats a rescatar els bancs i, per tant, a endeutar-se. El MoU deixa clar que el marge de maniobra del govern grec en aquest sentit és molt limitat: “No unilateral fiscal or other policy actions will be taken by the authorities, which would undermine the liquidity, solvency or future viability of the banks”. Una altra mesura plantejada anirà encaminada a restringir la ratio dels crèdits impagats (Non Performing Loans, NPL) en el sistema bancari: per aquets motiu un Codi De Conducta haurà de ser presentat a finals d’agost d’enguany.

3r pilar – Polítiques estructurals per a promoure el creixement i la competitivitat

El creixement econòmic ha estat el gran absent a Grècia des de l’inici de la crisi del deute (i de fet, ben abans, durant el 2009) fins al 2014, any en què es van registrar dos trimestres no consecutius en què la taxa de creixement del PIB fou positiva. Pel que fa a la productivitat, segons dades de l’OCDE del 2012 Grècia és un dels països de la OCDE amb els nivells més baixos de productivitat si tenim en compte el PIB generat per hora treballada; paradoxalment, és el país de l’Eurozona que presenta una xifra més elevada d’hores treballades per persona:

PIB real hore treballada

Figura 1: PIB generat per hora traballada (dòlars EUA) en relació a la mitjana d’hores treballades per persona als països de l’Eurozona. Font: OCDE (2012)

Per aquests motius, el nou MoU és el primer que inclou reformes estructurals enfocades a promoure el creixement econòmic, la creació d’ocupació i l’increment de la productivitat, més enllà de la consolidació fiscal, objectiu principal dels dos anteriors MoUs (de fet, al segon MoU el terme “growth” apareix zero vegades).

Les reformes proposades pels creditors es poden dividir en tres grans àrees: a) mercat laboral, b) competència i “business environament”, c) sectors regulats (energia, transport, aigua), i d) privatitzacions.

  • Mercat laboral: Establir a partir d’octubre 2015 un procés de revisió del mercat laboral grec liderat per un comitè d’experts independents, que valoraran la situació del mercat laboral grec des de diferents angles (“acomiadament col·lectiu, negociació col·lectiva i acció industrial”) amb l’objectiu d’alinear les pràctiques del mercat laboral grec amb les bones pràctiques a nivell europeu. A partir de desembre 2015, a més, el govern grec ha de presentar un pla per lluitar contra l’economia submergida (hores de treball no declarades). Les altres mesures aniran encaminades a potenciar la formació professional i les polítiques laborals actives (incentivar la creació d’ocupació), i a la millors del estàndards educatius grecs (en línia amb les bones pràctiques de la Unió Europea).
  • Competència i “business environment”: L’objectiu d’aquestes mesures incrementar la lliure competència i lluitar contra els comportaments oligopolístics i monopolistes que deriven en preus elevats i menys oferta, fet que permetrà atraure inversió i crear nous llocs d treball. Per aquets motiu els creditors demanen al govern grec que implementi el pack de recomanacions llençat per la OCDE pel que fa a l’àmbit de la competència en certs sectors (com el dels productes derivats del petroli i les begudes) i que liberalitzi algunes professions fins ara regulades, com el lloguer de pisos turístics. També demana que es minimitzi el cost burocràtic (red-tape) pel que fa a la concessió de llicències i a l’aprovació d’activitats de baix risc.
  • D’altra banda, el MoU pretén liberalitzar en gran mesura les empreses de serveis (aigua, energia i transport), permetent als consumidors escollir lliurement l’empres subministradora a partir del 2018.
  • Finalment, També es vol dur a terme un extens pla de privatitzacions, que de fet ja ha començat amb la venda de 14 aeroports grecs al grup alemany Fraport. Com a novetat important, cal destacar que els ingressos generats per la venda d’actius públics no aniran a parar directament a les arques del govern grec sinó a un fons especial (“The Fund”) que s’establirà a Grècia però que estarà supervisat per les institucions europees. Aquest fons servirà, de facto, com a garantia per als creditors i tindrà una capacitat de 50.000 M€, dels quals la meitat serviran per re-capitalitzar bancs, un 25% per retornar el préstec als creditors i un altre 25% es podrà tornar a reinvertir en l’economia grega.

4t pilar – Un estat i una administració pública moderns: Es tracta d’un seguit de mesures enfocades a fer l’estat grec més eficient i a des-polititzar l’administració pública. Entre d’altres, s’aplicarà una reforma a l’administració per tal de racionalitzar-la, es promourà la transparència i la rendició de comptes, s’incrementarà l’exigència en els processos de selecció del personal públic, es promourà la mobilitat laboral dins de l’administració i es donarà més pes a les administracions locals (evitant duplicitats). La idea és similar a la del pilar anterior: alinear les pràctiques gregues amb les bones pràctiques de la Unió Europea. Per últim, destacar també l’aplicació d’un Pla Estratègic anti-corrupció en línia amb les recomanacions llençades pel GRECO (Group of States against Corruption).

Qui ha d’aprovar el MoU?

Encara que els estats petits votin en contra, amb el sí d’Alemanya el tercer rescat és ja una realitat

L’embrió del MoU és l’acord tàctic assolit a la cimera dels líders europeus el 12 de juliol. Més endavant, el MoU ha estat ratificat per l’Eurogrup (14 d’agost), per Parlament grec (14 d’agost) i per una sèrie de parlaments d’estats de l’Eurozona, d’acord amb les seves constitucions: Alemanya (vot favorable emès el 19 d’agost), els Països Baixos (vot favorable emès el 19 d’agost), Finlàndia (vot favorable emès el passat 13 d’agost), Àustria (vot favorable emès el 18 d’agost), Estònia (vot favorable emès el 18 d’agost) i Eslovàquia. En termes pràctics, però, l’únic vot realment rellevant era el del Bundestag, ja que Alemanya és el màxim participant de l’ESM. Per tal d’aprovar un rescat, l’ESM necessita que el 85% del seu capital estigui disponible; per tant, un no d’Alemanya equivaldria a un no al tercer rescat. Encara que els estats petits votin en contra, doncs, amb el sí d’Alemanya el tercer rescat és ja una realitat.  

Conseqüències (polítiques) del tercer rescat

El tercer rescat ha estat una bomba de rellotgeria per al govern de Tsipras, el qual ha anunciat eleccions anticipades pel proper 20 de setembre

A mitjà i llarg termini es podran avaluar degudament les conseqüències econòmiques del tercer rescat grec; les mesures a implementar són en bona part estructurals, i per tant caldrà esperar uns mesos, àdhuc anys segons el cas, per poder valorar si han estat positives o negatives per a l’economia hel·lena.

Tanmateix, a nivell de conseqüències polítiques, el tercer rescat ha estat una bomba de rellotgeria per al govern de Tsipras, el qual ha anunciat eleccions anticipades pel proper 20 de setembre. Una maniobra lògica si tenim en compte que Tsipras es trobava realment contra les cordes, havent aprovat un rescat que no creu que sigui positiu per a Grècia – amb bona part del seu partit en contra i amb l’ajuda de l’oposició -, que implica unes mesures completament a les antípodes de la política econòmica que pretenia aplicar Syriza.

Pel que fa a Alemanya, la cancellera Angela Merkel ha aconseguit finalment el suport del seu etern rival dins del partit, el ministre de finances Wolfgang Schäuble, el qual ha representat durant tots aquests mesos la línia més dura dels creditors en les negociacions amb el govern grec (fa poques setmanes Schäuble va arribar a proposar que Grècia sortís “temporalment” de l’Euro). Amb el suport de Schäuble i una àmplia majoria del Bundestag a favor del rescat grec (454 vots a favor i 113 en contra) Merkel surt reforçada.

Hi ha un comentari

Què en penses?