Entrevista a Helena Argerich, assessora al Parlament Europeu

Helena_cos

HELENA ARGERICH: “És evident que cal una Unió Europea però que també cal reformar-la i democratitzar-la profundament”

Helena Argerich i Terradas (Barcelona, 1980) és assessora al Parlament Europeu en Afers Constitucionals pel grup Verds/Aliança Lliure Europea (Verds/ALE) des del novembre de 2014. Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona i Enginyera de telecomunicacions per la UPC, el 2012 cursà un màster en Estudis Europeus a la London School of Economics. Després d’un breu període a la Comissió Europea, s’uní a l’equip de Josep-Maria Terricabras, eurodiputat d’Esquerra Republicana de Catalunya i president del grup ALE al Parlament Europeu, per després incorporar-se com a assessora del grup parlamentari.

E.L: No recordo cap moment en la història de la Unió Europea (UE) en què hi hagi hagut, simultàniament, tants flancs oberts com en l’actualitat. Són crisis a nivell europeu, en que més que mai es requereix una resposta europea, però en canvi sembla que només l’acció dels caps de govern actuant a cop de cimera és capaç de desencallar-les. No és una paradoxa?

H.A: En tot aquest debat, i especialment al nostre grup parlamentari, hi ha una certa frustració. Sí que és veritat que totes les solucions que s’han buscat últimament – tant en el tema de Grècia, com en el tema de la crisi dels refugiats, com fins i tot en com s’està afrontant el debat del Brexit amb el Regne Unit – passen per la negociació entre estats i els caps de govern.

Al final, aquestes relacions entre els líders dels governs formarien part d’un esquema de relacions internacionals clàssic, no hi ha res d’innovador ni tampoc remet a un projecte europeu conjunt…

Sí, però mirant-ho fredament i amb un punt d’optimisme, aquests debats estan provocant que la gent s’adoni que, d’una banda, hi ha una sèrie de competències  que a nivell europeu no tenim i hauríem de tenir i, d’altra banda, que institucions europees com el Parlament Europeu haurien de poder participar més activament en aquest debat. Per tant, la part positiva és que, malgrat s’hagin buscat aquestes solucions immediates via la negociació entre caps d’estat, mai hem anat endarrere en el procés d’integració, és a dir, no s’ha desregulat a nivell europeu sinó que s’ha posat sobre la taula que ens manquen una sèrie d’eines per poder  donar una resposta europea a tots aquests problemes.

Un exemple claríssim d’això seria la crisi dels refugiats. Ara mateix, el sistema vigent consisteix en que els estats que reben els refugiats són els encarregats de fer-se’n càrrec i de tramitar totes les sol·licituds d’asil que reben, però no hi ha una política de reubicació comuna.

“Malgrat s’hagin buscat aquestes solucions immediates via la negociació entre caps d’estat, mai hem anat endarrere en el procés d’integració”

Es va intentar introduir aquesta política comuna amb les quotes obligatòries proposades per la Comissió Europea el passat juliol, sense massa èxit.

Aquesta solució es va intentar implementar, justament perquè s’ha vist clar que el sistema vigent és defectuós i que hi ha una manca de coordinació i organització per afrontar el problema  a nivell europeu. Malauradament, la majoria d’estats no han assumit les quotes que els pertocaven, no s’ha progressat cap a un sistema comú d’asil i, en canvi, els estats han donat suport a un acord nefast amb Turquia. L’objectiu perseguit ha estat retornar als immigrants i demandants d’asil que arribaven a les nostres costes. No només no assumim la nostra responsabilitat, sinó que la deleguem a Turquia, quan Turquia no és precisament un estat amb altes garanties de protecció dels drets humans.

Amb altres qüestions com la del Brexit  encara sóc més pessimista en relació a l’impacte sobre el procés d’integració. Per voler solucionar aquest problema  s’han imposat unes condicions a la resta d’estats membres que, al meu parer, fan recular el projecte europeu. Per exemple, el fet de negar les prestacions socials als ciutadans de la Unió que resideixen i treballen al Regne Unit suposa un intent d’acabar amb el principi de no discriminació per raó de nacionalitat. N’hi ha que fins i tot es plantegen si seria millor que el Regne Unit marxés que no pas tirar endavant amb aquesta mesura. És un tema que sempre ha estat al centre del debat: què és millor per al projecte europeu, més ampliació o més integració? Evidentment, totes dues opcions tenen les seves virtuts i les seves problemàtiques.

Pel que ens has explicat, entenc que el rol del Parlament Europeu en aquestes crisi és plantejar el debat de les idees i avançar cap a solucions més innovadores i comunes (“més europees”), en contraposició al que seria la clàssica negociació política entre els estats.

Exacte. El problema, però, és que al Parlament Europeu, fins i tot en el sí de partits que no són gaire federalistes, t’hi pots trobar la gent que segurament està més predisposada a donar més competències a les institucions europees, mentre que el Consell funciona amb una altra lògica.

Hi hauria, doncs, un “biaix europeista” al Parlament Europeu?

Sí, tot i que també depèn de les polítiques que s’estiguin debatent i de l’estat membre que les plantegi. Per exemple, en el debat del Grexit de l’any passat, crec que el Parlament Europeu disposava d’eines per avançar molt més però hi hagut una clara manca de voluntat política per fer-ho i s’ha deixat que el problema es “resolgués” a nivell d’estats.

“En el debat del Grexit de l’any passat, el Parlament Europeu disposava d’eines per avançar molt més però hi hagut una clara manca de voluntat política per fer-ho”

De totes les crisis actuals (Grexit, Brexit…) sembla que la crisi dels refugiats és potser la que més està danyant la imatge de la Unió Europea com a unió de valors i com a territori de solidaritat, perquè ja no es tracta només de discutir sobre economia o sobre cessió de sobirania, sinó que es tracta de persones que perden la vida. Dóna la sensació, darrerament, que cada vegada hi ha més europeus menys orgullosos de ser-ho. Creus que aquesta ferida oberta es podrà arribar a cicatritzar?

És totalment comprensible. Jo mateixa també tinc les meves contradiccions en aquest tema, però em pregunto: realment el problema és la Unió Europea o són les majories polítiques dins dels estats membres? Si no hi hagués la Unió Europea, el problema dels refugiats no hi seria igualment? Hi seria, corregit i augmentat.

Entenc que hi hagi un desgast de la societat envers aquesta qüestió, per la gravetat de la situació i per la incapacitat de trobar una solució. Per això  tota la gent que estem treballant pel projecte europeu tenim una tasca molt important en aquest sentit, i és explicar al ciutadans per què està passant tot això i qui en té realment la culpa. Perquè és evident que necessitem més competències a nivell europeu per tal de trobar una solució al problema dels refugiats, però al final són els propis estats els que no volen cedir més competències. Per tant, si no existís la Unió Europea, el problema seguiria existint, ja que els estats s’haurien de posar d’acord igualment per fer front a aquesta situació . Hi ha una tasca pedagògica darrera d’aquest problema molt important per tal de poder fer pressió a qui té, de moment, el poder de decisió sobre aquesta qüestió.

“Si no hi hagués la Unió Europea, el problema dels refugiats no hi seria igualment? Hi seria, corregit i augmentat”

Cert, perquè molta gent tendeix a culpar a aquest ens indeterminat que és “Europa”, sense definir què és exactament.

Però és que això ho fan els mateixos governs. Aquest és el problema. Els governs venen el discurs d’ “Europa no es fa càrrec dels refugiats i me n’he d’ocupar jo”. Entre tots plegats hem de buscar la solució, i dins del marc comunitari serà molt més fàcil perquè tenim les eines per pensar i actuar a nivell europeu, per exemple sobre com es distribueixen els refugiats. Una de les propostes que feia el nostre grup és crear una veritable Agència d’Asil Europea, i que aquesta fos la que tingués la darrera paraula en la reubicació dels refugiats,

D’altra banda, però, Alemanya va tenir un moment de portes obertes en que va acollir centenars de milers de refugiats…

És cert que països com Alemanya o Suècia han acollit molts refugiats, però aquests països també han participat de l’acord amb Turquia per retornar a les persones que arriben a les nostres costes. Aquest és un acord vergonyós que incompleix el dret internacional i no garanteix el dret d’asil a les persones que arriben a Europa.

Com has comentat, Suècia és un estat que ha acollit molts refugiats, i tradicionalment ha mantingut una política de portes obertes a la immigració que es considerava paradigmàtica. Tanmateix, també ha acabat tancant fronteres. Pot ser que realment hi hagi un problema de capacitat i que no puguin acollir més refugiats sense posar en perill el benestar de la seva pròpia població?

En el cas de Suècia és cert que quan es van acordar les quotes de reubicació de refugiats ells estaven assumint molt més del que teòricament havien de rebre, en funció dels criteris que es van marcar. També hem de tenir en compte que Suècia és un país ric i amb un índex d’atur relativament baix; per tant, la capacitat d’un país com Suècia per acollir refugiats no és la mateixa que pot tenir un país com Grècia o fins i tot Espanya. Però d’altra banda, també entenc que si veus que no hi ha una solidaritat compartida a nivell europeu, estats com Suècia es plantegin  si han de posar límits. De totes maneres, el meu parer és que l’emergència social hauria de passar per davant. Això, evidentment, no exclou la crítica als països que no fan absolutament res per acollir refugiats!

Malgrat aquestes crisis immediates que vivim ara, la Unió Europea també ha tingut èxits remarcables; sembla, però, que aquests èxits no acabin d’arribar als ciutadans, o que aquests no els valorin degudament. Creus que és perquè els propis governs dels estats no tenen un discurs pro-europeu prou potent? I si és així, com ho poden fer les institucions comunitàries per “europeïtzar” el discurs dels governs nacionals?

Per una banda, com he esmentat abans, part del problema és que hi ha una manca de pedagogia important per part de totes les persones que treballem en aquest àmbit i que creiem en el projecte europeu. Una altra part del problema és la tendència dels governs a posar-se medalles quan hi ha resultats positius i a culpar a Brussel·les quan hi ha problemes. Hi ha un desconeixement del que realment es fa des d’aquí a Brussel·les.

“Una part del problema és la tendència dels governs a posar-se medalles quan hi ha resultats positius i a culpar a Brussel·les quan hi ha problemes”

Quan hi ha eleccions europees, els debats polítics estan centrats en qüestions nacionals, no en polítiques europees o en quines posicions adoptaran els eurodiputats en certs temes quan hagin de votar al Parlament Europeu. En aquest sentit, una de les propostes que ha fet el nostre grup és la creació de llistes electorals transnacionals. . Els ciutadans tindrien dues butlletes, una per escollir una candidatura d’àmbit nacional i una altra per escollir una candidatura d’àmbit europeu. Aquesta proposta és més simbòlica que una altra cosa, perquè la candidatura europea permetria escollir  només 25 diputats dels 751, però  seria una manera de crear una campanya genuïnament europea, superant el debat nacional. .

Creus que aquesta seria una bona eina per generar més identitat europea entre la ciutadania?

El concepte d’identitat europea és un concepte delicat. Al meu parer, alguns federalistes intenten reproduir el procés de creació d’identitats tal i com es va dur a terme durant la construcció dels estats-nació, però no crec que aquest hagi de ser un objectiu a nivell europeu. Quan parlo d’identitat europea, m’agrada més pensar en els problemes comuns que ens afecten i com la manera de tractar aquests problemes comuns genera vincles entre els ciutadans europeus. En aquest sentit, les llistes transnacionals que proposàvem haurien ajudat a generar aquest debat transnacional, no basat en qüestions d’estat-nació, sinó en qüestions que ens afecten a tots els ciutadans europeus: com afrontem la crisi dels refugiats, com afrontem la integració econòmica, etc.

“Alguns federalistes intenten reproduir el procés de creació d’identitats tal i com es va dur a terme durant la construcció dels estats-nació, però no crec que aquest hagi de ser un objectiu a nivell europeu”

Al marge dels problemes actuals, la UE també te una sèrie de problemes estructurals que fa dècades que es discuteixen. Un d’ells és el dèficit democràtic de les institucions europees. Amb el Tractat de Lisboa del 2007 es va introduir la ICE (Iniciativa Legislativa Europea), que semblava que podia ser un primer pas cap a una major democratització de les institucions. D’aleshores ençà, però, només 3 iniciatives han assolit el milió de signatures. Se n’ha aprovat alguna?

Com a tal, un acte legislatiu nou no s’ha fet arrel de cap ICE. La ICE que demanava un canvi en el model de gestió de l’aigua, malgrat que la Comissió va donar una resposta positiva, només ha tingut una influència tangencial sobre la Directiva d’adjudicació de contractes de concessió, però la Comissió no ha proposat el canvi de legislació explícit que demanava la iniciativa. Per les altres ICE que han arribat al milió de signatures, la Comissió ha pres la decisió política de no actuar.

Aquest poc èxit, és per manca d’informació de la UE cap a la ciutadania, o per manca d’implicació de la ciutadania cap a la UE?

Crec que tant el procés de la  ICE com, en general, tot el procés legislatiu de la UE estan mal muntats. En aquest sentit, és evident que cal fer una crítica. El problema principal va associat a qui té la competència per fer propostes legislatives, que és la Comissió i no el Parlament. Com que el Parlament no té capacitat d’iniciativa legislativa, quan es va dissenyar tot el sistema de la ICE tampoc es va voler donar aquesta capacitat al ciutadà. És a dir, una ICE no es pot comparar amb una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) perquè la ICE no proposa un text que, en ser aprovat, podria esdevenir directament legislació. Una ICE, el que fa, és demanar a la Comissió que proposi legislació en un determinat àmbit i en una determinada direcció. Això suposa una problemàtica molt gran perquè pot posar la Comissió en una situació complicada. Per exemple, hi ha una ICE en contra de l’avortament que ha arribat al milió de signatures. En aquest cas, la Comissió es troba que hauria de fer una proposta legislativa en una direcció que realment contradiu totes les polítiques que s’estan fent a nivell europeu en aquest àmbit. Reconec que per a la Comissió és una situació incòmoda. L’ideal en aquest cas seria que es pogués proposar un text articulat a través de la ICE i que el Parlament la revisés, la rebutgés, o la tirés endavant en funció del suport polític que aquesta iniciativa rebés. En qualsevol dels casos, els iniciadors de la iniciativa no serien les institucions i, en cas de ser una proposta molt problemàtica, es donaria un missatge clar: la iniciativa no té el suport polític de la cambra que representa els ciutadans.

“Una ICE no es pot comparar amb una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) perquè la ICE no proposa un text que, en ser aprovat, podria esdevenir directament legislació”

La Comissió Juncker no està impulsant aquest tema?

La veritat és que no gens, i el nostre grup està força decebut amb això. La nostra posició és que la Comissió hauria de proposar un acte legislatiu a partir de totes les ICE que arribin al milió de signatures. Reconec que és problemàtic i complicat amb segons quins temes, però s’ha de ser valent: es posa un text sobre la taula i si després no hi ha una majoria política que el recolzi, es desestima i ja està. Aleshores políticament s’enviaria un missatge molt clar sobre el què volen i el que no volen els europeus. A més a més, la majoria d’iniciatives el que pretenen és fomentar la integració europea, o sigui que seria fantàstic poder posar aquests debats sobre la taula.

En un inici, la Comissió Juncker havia assegurat que era un dels temes que volia reforçar i millorar. De fet, el vicepresident Timmermans s’havia compromès a revisar la regulació de l’ICE, però finalment la Comissió només s’ha centrat més en simplificar el procés administratiu. Ara fa uns mesos, vam aprovar un informe al Parlament en relació a aquesta qüestió i on es demanava la revisió de la regulació. Però en el pla de treball de la Comissió d’aquest any la proposta de reforma no hi és, així que haurem de tornar a demanar explicacions al senyor Timmermans.

Veus viable, doncs, que a curt i mtijà termini s’aprovin les reformes de la ICE i la de la llei electoral?

En relació a la ICE sóc molt poc optimista. De fet, la Comissió acaba de publicar un document on, malgrat reconèixer les deficiències, deia que no tenia intenció d’impulsar cap reforma de la regulació en un futur proper. La reforma de la llei electoral, en canvi, crec que sí que tirarà endavant, però no de la forma en que al nostre grup li agradaria. El problema de la llei electoral és que s’ha intentat resoldre a nivell europeu una problemàtica nacional que té Alemanya. A Alemanya van posar un llindar del 5% dels vots per obtenir representació en les eleccions europees però el Tribunal Constitucional els hi va tombar. En un segon intent, van rebaixar el llindar al 3% i el Constitucional els hi van tornar a tombar. La gran preocupació que hi ha hagut darrera d’aquesta reforma és aconseguir establir un llindar obligatori a nivell europeu. Això a Alemanya ho volen perquè un partit d’extrema dreta  ha entrat al panorama electoral i ha obtingut un escó en les darreres eleccions europees.

“El problema de la llei electoral és que s’ha intentat resoldre a nivell europeu una problemàtica nacional que té Alemanya”

NPD.

Exacte. Aleshores entenc que a Alemanya aquest partit faci basarda tenint en compte la història del país.

Però entenc que aquest llindar podria perjudicar també partits petits d’ideologia plenament democràtica i pro-europea…

A dins del nostre grup, per exemple, a bandat del Partit Verd alemany, tenim dos diputats més de partits alemanys amb poca representació: l’ÖDP i  el Partit Pirata. Aquests partits també sortirien damnificats en cas que s’imposés un llindar massa alt. El nostre grup es podria reduir en 5 diputats quan ara en som 50. És una reducció del 10%! A més a més, el discurs que s’ha fet a nivell europeu per justificar aquesta reforma és el d’evitar la fragmentació, quan en realitat el que evita la fragmentació a nivell del Parlament Europeu és la constitució en grups parlamentaris.

D’altra banda, el que diu la proposta de reforma és que el llindar obligatori s’ha d’aplicar a circumscripcions de més de 26 diputats. Així que si ho analitzem, veiem que només afecta a Espanya i a Alemanya que són les dues úniques circumscripcions de més de 26 diputats que encara no apliquen un llindar electoral. Per reduir l’impacte de la proposta sobre un sistema de partits com el que tenim a l’Estat espanyol, durant la negociació es va explorar la possibilitat d’aplicar un 3% – que ja és molt – però amb la condició que es fessin circumscripcions electorals que s’adeqüessin a la descentralització territorial de cada estat membre. Però la proposta no va tirat endavant.

A banda d’aquests, quins altres projectes teniu entre mans al grup d’Els Verds-ALE?

Dins del grup tenim oberts molts flancs. Concretament, dins del comitè on jo participo, el d’Afers Constitucionals, un dels temes que tenim sobre la taula és la qüestió de Polònia. Polònia ha aprovat recentment diverses lleis que posen en entredit el respecte a uns mínims estàndards democràtics. El que s’està debatent ara és l’establiment un mecanisme per superar el que es coneix com a “dilema de Copenhagen”: mentre els països fan tot el procés per entrar a formar part de la Unió Europea es fa un seguiment sobre si compleixen uns mínims estàndards democràtics, de drets fonamentals i d’estat de dret [els coneguts com a “criteris de Copenhagen”]. El problema és que, una vegada dins de la UE, no hi ha cap mecanisme per seguir fent aquest seguiment. Les reformes que hi ha hagut recentment a Polònia no són el primer cas; el govern d’Hongria també va tirar endavant lleis de dubtosa qualitat democràtica. I, sense anar més lluny, el govern espanyol va aprovar l’anomenada “llei mordassa”.

“Polònia ha aprovat recentment diverses lleis que posen en entredit el respecte a uns mínims estàndards democràtics”

El mecanisme de control que hi ha ara consisteix en que, si s’assoleix una determinada majoria al Consell, es poden arribar a retirar els drets de vot de l’estat membre en qüestió. Però aquesta és una mesura molt dura i difícil d’aplicar. El que es vol és crear un mecanisme que faci un seguiment de forma més rutinària i preventiva. Aquest és un dels grans debats que encetarem durant la present legislatura.

Sé que sempre has estat una europeista convençuda; després de la teva experiència tant a la Comissió com al Parlament, ho continues sent?

Jo crec que ho segueixo sent però d’una manera més realista. Com més temps passa més convençuda estic que realment necessitem una Unió Europea; ara bé, com més temps passa menys m’agrada tal i com s’està fent ara. Un dels moments de “crisi de fe” que vaig tenir va ser amb el debat sobre Grècia. Amb el “No” al Greferèndum vam creure que havia arribat el moment idoni per posar sobre la taula mesures a nivell europeu per solucionar aquesta qüestió d’una manera solidaria i entre tots, però tenint en compte també el que havien dit els ciutadans de Grècia. Però després Tsipras es va veure atrapat i va haver de dir que sí al que, d’alguna manera, li van imposar.

“Nosaltres creiem que el que cal és més Europa, no menys Europa; el que està fallant precisament és que no tenim les competències suficients per abordar els problemes”

El nostre grup és un dels més crítics amb com està funcionant la Unió Europea però, a la vegada, tenim un compromís europeista. A vegades quan parlo amb companys d’altres partits (GUE al parlament europeu o la CUP aquí a Catalunya ) em pregunten com puc defensar que la Unió Europea és reformable. Nosaltres creiem que el que cal és més Europa, no menys Europa; el que està fallant precisament és que no tenim les competències suficients per abordar els problemes. Som constructius en aquest sentit. L’altre problema és que les majories polítiques són les que són, tant al Parlament Europeu com en cadascun dels estats membres. Si aquestes majories fossin diferents, la Unió Europea també seria diferent. Però en el moment que veus que un país que estava intentant impulsar un canvi, també amb un compromís europeista, no se’n surt, aleshores hi ha un problema. Aquell va ser realment un moment de crisi de fe.

L’has superada?

L’he superada. Al final un sol estat membre no pot canviar la Unió Europea. El que necessitem és un moviment més ampli, un efecte en cadena. És evident que cal una Unió Europea però que també cal reformar-la i democratitzar-la profundament. En aquest sentit, és interessant veure moviments com el de Diem25 (Democracy in Europe Movement 2025) liderat per en Yannis Varoufakis. Al nostre grup la majoria estem a l’expectativa. Hi ha ganes de crear-hi ponts, tot i que hi ha encara algunes incongruències dins del seu discurs que cal resoldre. Per exemple, parlen d’objectius a deu anys, però en canvi pel mig hi haurà unes eleccions al Parlament Europeu i no es plantegen de moment fer cap candidatura. Tot i així, serà interessant veure com evoluciona.

Per últim, què podrien aprendre els parlaments nacionals del funcionament del Parlament Europeu?

Sóc bastant nova en política, però crec que la gran virtut del Parlament Europeu és que treballes amb gent de diferents països i això et fa qüestionar les coses constantment i provoca que analitzis els temes des de molts angles diferents. Te n‘adones que hi ha una gran voluntat de trobar punts en comú entre les perspectives de diferents països dins un mateix grup parlamentari. Les famílies són ideològiques i no nacionals, però a vegades hi ha certes coses que es veuen diferent per una tradició política i cultural lligada a l’origen de cada eurodiputat i a les problemàtiques del seus respectius territoris. Tot i així, s’intenten trobar aquests punts de confluència. Hi ha un gran respecte envers la diversitat cultural, i a la vegada una gran voluntat de trobar solucions en comú. Trobo que és un experiment molt interessant. D’altra banda, però,  em fa por quan es vol assimilar la identitat europea a la identitat d’un estat-nació; no m’agrada la idea que defensen els federalistes més extrems de crear uns “Estats Units d’Europa” com aquell que crea un nou estat-nació. Penso que la Unió Europea és un cas molt particular, que a més a més encara s’està construint!

Exacte. No hi ha cap full de ruta, sinó que ha estat un projecte que s’ha anat construint en base a les circumstàncies de cada moment històric.

Però hi ha una cosa molt bona en tot aquest projecte. Si algun dia no ens en sortim i pel que sigui la UE s’acaba desintegrant – cosa que dubto – serà perquè la UE haurà mort d’èxit. El projecte europeu va néixer amb una visió pacifista, amb l’objectiu d’assegurar la pau entre els estats de la unió, i això s’ha aconseguit. Veure tants anys de pau dins del territori europeu és un gran èxit.

El major període de pau des de la Pax Romana!

No és broma! Però la gent ho dóna per fet que sempre ha de ser així. I si ho donen per fet, es pot dir que aquest és un dels grans èxits que hem aconseguit. D’altra banda, moltes de les crítiques que es fan a la UE són per la seva incapacitat de donar solucions en àmbits que molt sovint no són la seva competència, sinó competència dels estats membres. Això significa que la gent, en el fons, vol més Europa i no menys.

Rubí-Brussel·les, 13 de maig de 2015

Què en penses?