Entrevista a Pol Morillas, investigador principal per Europa al CIDOB

Pol Morillas

POL MORILLAS: “Si s’actua només en base a la legitimitat democràtica en el pla nacional, el que s’acaba danyant és el propi projecte europeu”

Pol Morillas és politòleg i Master en Relacions Internacionals per la London School of Economics. Actualment és l’investigador principal per Europa al CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs). És professor associat a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat Ramon Llull, on imparteix docència en Política Exterior Europea i Teoria de les Relacions Internacionals. És també membre de l’Observatori de Política Exterior Europea. Ha publicat articles de recerca en revistes acadèmiques, think tanks i articles d’opinió sobre l’evolució institucional de la política exterior europea, la Política Exterior i de Seguretat Comuna, les relacions euromediterrànies i la seguretat humana , entre d’altres.

E.L: Després de cinc mesos de negociacions entre el govern grec i els seus creditors, el 22 de juny va semblar que un acord era més a prop que mai. Àdhuc alguns líders europeus, com Angela Merkel, van reconèixer que les propostes presentades per Tsipras eren molt positives. Què va passar perquè només tres dies després el mateix Tsipras convoqués un referèndum? Què es va trencar?

P.M: Abans d’arribar al trencament i a la convocatòria del Greferendum observem dues dinàmiques diferents. La primera dinàmica sorgeix de les negociacions tècniques i cada vegada més complexes que estaven tenint lloc a l’Eurogrup; allà, la diferència tècnica entre les propostes del govern grec i els creditors era salvable, però s’havia creat un clima de tensió que només es podia resoldre a alt nivell, i és en aquest punt on Angela Merkel decideix actuar per desencallar les negociacions i encarrilar la situació per motius polítics. Paral·lelament, en aquests tres dies es produeix un enfrontament entre Wolfgang Schäuble (ministre de Finances alemany) i Merkel, històricament rivals polítics dins de la CDU. Tot i que Merkel fa un pas endavant reconeixent que un acord amb Grècia és més a prop que mai (línia més política), no aconsegueix aplacar Schäuble i la seva línia més dura. Aquest trencament fa que la posició d’Alemanya muti durant aquests tres dies i que la solució política s’encalli.

La segona dinàmica és que el Fons Monetari Internacional incrementa les demandes en aquell moment. Aquest fet Tsipras el percep com un greuge i un amenaça a la seva sobirania per part d’una entitat no europea que tampoc és el major creditor i que, per tant, és qui té menys a perdre;. Aquesta dinàmica també encalla la solució política que s’havia intentat iniciar el dia 22 de juny i es torna de nou a la taula de negociacions tècnica, que no porta a cap acord.

E.L: Això explicaria per què Tsipras s’aixeca de la taula de negociacions i convoca el Greferendum.

P.M: Exacte. Són diferents factors que actuen a la vegada. Als que he mencionat, cal afegir el fet que Tsipras té por que els seus backbenchers del Parlament grec es revoltin si accepta més renuncies.

E.L: Creus que encara que els creditors haguessin acceptat la proposta de Tsipras del 21 de juny, el Parlament grec l’hagués aprovada?

P.M: Crec que hagués estat difícil. No descarto que l’enfrontament entre Schäuble i Varoufakis a l’Eurogrup s’hagués traslladat també al nivell dels caps d’estat, ja que Varoufakis té molta influència sobre Tsipras i Schäuble també domina molt l’agenda de Merkel. Per tant, aquesta animadversió que s’ha anat creant a l’Eurogrup els darrers mesos és possible que s’hagi acabat traslladant al Consell Europeu, i que aquest últim no hagi estat capaç de superar aquesta dinàmica de confrontació.

“Tota la pressió ha estat sempre en la banda de Tsipras. Els creditors no han ofert compensacions concretes a canvi que Tsipras presentés les reformes que li demanaven”

E.L: En què s’han equivocat els creditors aquests darrers mesos i en què s’ha equivocat el govern de Tsipras?

P.M: Els creditors no han mostrat mai, fins a Juncker en el darrer moment, una voluntat de cedir en les seves demandes a Tsipras. Crec que hi ha hagut una política de stick i de forçar constantment l’agenollament de Tsipras. A canvi, hi ha hagut molt poca capacitat de compensar amb bones paraules o amb la perspectiva de renegociar el deute. Juncker és el primer que menciona aquesta possibilitat, i això explica perquè s’ofèn tant amb la convocatòria del Greferendum. Crec que tota la pressió ha estat sempre en la banda de Tsipras. Els creditors no han ofert compensacions concretes a canvi que Tsipras presentés les reformes que li demanaven.

E.L: Ahir va sortir a la premsa que als bancs grecs els queda liquiditat per a només 48 hores. Tsipras està avui més collat que abans de convocar el Greferendum?

P.M: Si passem al pla nacional grec, la necessitat d’arribar a un acord ara és més urgent que mai. Paradoxalment els creditors també juguen massa en pla grec i massa poc en pla europeu. Si s’aconseguís vehicular la discussió a nivell europeu, sobre què li convé a Europa, segurament no ens trobaríem en aquesta situació en que tothom es remet al pla nacional grec (Grècia té unes necessitats, i per tant es pot collar tant com es pugui), en lloc de pensar que a nivell europeu seria millor un altre tipus de negociacions, de carrot or sticks; ara tot està posat a la banda dels sticks.

E.L: Per tant, Varoufakis tenia raó quan, en la seva intervenció del dissabte 26 de juny, acusava als creditors de no voler-se allunyar del MoU, i que per tant l’única via possible era convocar el Greferendum?

P.M: Jo crec que el referèndum és una opció legítima i, de fet, l’opció per defecte de la democràcia en el marc europeu. Al no ser capaços d’arribar a cap acord, Grècia va buscar legitimitat en el seu electorat, traslladant el debat europeu al pla nacional. En aquest sentit, crec que ha estat legítim convocar el referèndum però, d’altra banda, també crec que això no ha facilitat que en el pla europeu s’arribi a un acord.

E.L: Creus que el dèficit democràtic que arrossega la Unió Europea es pot pal·liar amb accions com el passat Greferendum?

P.M: La proclamació del Greferendum és un exemple perfecte de les dues legitimitats que hi ha a Europa. Per una banda, la legitimitat democràtica, és a dir, la necessitat de construir democràticament un projecte conjunt a través de la democràcia directa. Aquesta legitimitat només la tenim al pla nacional, i és la carta que ha jugat Tsipras. L’altra legitimitat és la dels procediments, és a dir, el fet de seguir les regles i reforçar el mandat de la llei. Aquesta legitimitat la promou la mateixa Unió Europea i en ella s’ha basat tot el procés de construcció europeu. En aquest sentit, Tsipras només hauria actuat sobre una de les dues legitimitats, fet que ha generat un abisme amb aquells que defensen que Europa també són regles i procediments que s’han de seguir per arribar a acords. Si s’actua només en base a la legitimitat democràtica en el pla nacional, el que s’acaba danyant és el propi projecte europeu.

E.L: És paradoxal.

P.M: Cal entendre que Europa està formada per les dues legitimitats alhora: no només de democràcia pura, i no només de mètode pur. El mètode s’ha de reforçar amb la democràcia i la democràcia s’ha de reforçar amb el mètode. Per això, encara que el gest de Tsipras és completament legítim, no ha suposat un avenç respecte a generar més legitimitat democràtica en el pla europeu. Un altre tema és que Tsipras hagués generat una sèrie d’aliances amb altres socis europeus que haguessin donat suport a les seves propostes i que, per tant, haguessin articulat un canvi en les regles del joc dins del Consell Europeu; això hagués suposat una manera més “europea” de portar l’agenda grega, però no ha estat el cas. Crec que si alguna cosa se li pot recriminar a Tsipras és la manca de consensos forjats en el marc europeu.

“Si alguna cosa se li pot recriminar a Tsipras és la manca de consensos forjats en el marc europeu”

E.L: S’hagués pogut esperar que els països rescatats, com Irlanda, Espanya i Portugal, haguessin donat suport al discurs de Tsipras, però no ha estat així.

P.M: Evidentment, perquè la configuració política en aquests estats no era favorable a que es donés aquest suport. Els estats que conformen l’Eurogrup i el Consell s’han posicionat en bloc i han defensat que tots són democràcies i que tots tenen el dret a exercir la democràcia nacional en el pla europeu. Tsipras no ha trobat aliats ideològics dins d’aquestes institucions i per això s’ha trobat sol defensant una altra manera de construir Europa. I no només perquè al voltant de la taula de negociacions s’hagi trobat amb posicions ideològiques oposades, sinó també – i aquest és el punt que se li pot recriminar – per la poca capacitat de generar vincles i de guanyar-se la confiança d’aquells socis que s’haurien mostrat més propers a les seves propostes. Les formes han fallat: des de Varourfakis al mateix Tsipras aixecant-se de la taula de negociacions del Consell, marxant a Atenes i convocant el referèndum des d’allà sense que alguns dels seus col·legues a Brussel·les ho sabessin amb antelació.

E.L: Avui al Parlament Europeu molts grups han criticat a Tsipras la manca de reformes i d’accions concretes que han tingut lloc a Grècia durant aquests cinc mesos de govern. Tsipras s’ha justificat argumentant que s’havia passat cinc mesos negociant i no governant. És defensable aquesta postura?

P.M: En certa mesura és justificable, tot i que hi ha elements que fan sospitar, com el fet que el nou ministre de finances, Euclid Tsakalotos, es presentés dimarts a la reunió de l’Eurogrup sense propostes, únicament amb unes notes manuscrites sobre el paper de l’hotel, que van ser la base de la seva intervenció.

“El Grexit seria la pitjor de les solucions”

E.L: Avui Grècia ha formalitzat el tercer rescat al MEDE i les condicions no són gaire diferents d’aquelles presentades el dia 21…

P.M: D’aquí ve tota l’especulació que Tsipras el que realment vol és sortir de l’Euro. Els negociadors més escèptics creuen que Tsipras no té res a guanyar però tampoc res a perdre sortint de l’Euro, i per aquest motiu va tensant la corda fins a fer inexorable el Grèxit. En aquest cas, Tsipras, mentre pugui vendre que ha estat culpa dels creditors, mantindria l’estabilitat política a nivell nacional, tot i que la catàstrofe fos la pitjor de totes.

E.L: Sembla una estratègia molt maquiavèl·lica.

P.M: A mi també em costa pensar que aquest sigui el camí, però cal reconèixer que aquesta interpretació s’aguanta si tenim en compte els fets de les darreres setmanes. També si tenim en compte les posicions més dures dins dels creditors, que van forçant la situació fins a fer-la pràcticament irreversible. El Grexit seria, de totes maneres, la pitjor de les solucions.

Barcelona, 8 de juliol de 2015

Què en penses?