#EUreferendum a la vista: David Cameron escriu la seva carta als Reis

Cameron Chatham2

El primer ministre britànic, David Cameron, durant el seu discurs a Chatham House (Londres) el passat dimarts 10 de novembre. Font: Chatham House.

“Vaig prometre als britànics que, si era reelegit com a primer ministre, tindríem un referèndum i la darrera paraula sobre si la nostra seguretat nacional i econòmica està més garantida romanent a la Unió europea o marxant-ne. Ara, aquesta promesa està sent respectada”

PM David Cameron, 10-11-2015

Cameron ha confirmat que la consulta se celebrarà a finals del 2017

Dimarts passat el primer ministre britànic, David Cameron, va explicitar de forma solemne les seves condicions per a renegociar el rol del Regne Unit dins de la Unió Europea (UE), dirigint un discurs al think tank Chatham House i enviant una carta al president del Consell Europeu, Donald Tusk. Aquest pla, però, no és nou: des de que va ser reelegit primer ministre, Cameron ha posat el tema sobre la taula en diferents Consells europeus i s’ha entrevistat amb els líders de la UE28 en diferents ocasions; tanmateix, fou dimarts que el primer ministre britànic va llançar el desafiament de forma oficial; la UE ja pot sumar, doncs, un nou repte per afrontar en un futur no tan llunyà: Cameron ha confirmat que la proposta de referèndum (coneguda com a EU Referendum Bill) segueix el seu curs legal i que la consulta se celebrarà a finals del 2017.

De nou, els quatre punts

Les línies mestres del pla de Cameron tampoc són noves:  com vam explicar en un article fa uns mesos, Philip Hammond, secretari d’assumptes exteriors del Regne Unit, va resumir les demandes britàniques en quatre punts, els mateixos que va destacar Cameron en el seu discurs:

1. Diferenciar de forma vinculant (és a dir, en els Tractats), l’Europa de l’Euro de l’Europa fora de l’Euro, per tal d’assegurar que els interessos dels estats membres amb moneda pròpia, com és el cas del Regne Unit, estiguin protegits dels vaivens econòmics de l’Eurozona. En altres paraules: Cameron no vol que els contribuents britànics paguin part de la factura d’assolir una Zona Euro estable i unida (incloent possibles rescats a membres que descarrilen), i que les relacions entre membres de l’Eurozona no posin el perill el mercat únic, del qual el Regne Unit es beneficia àmpliament.

Cameron no vol que els contribuents britànics paguin part de la factura d’assolir una Zona Euro estable

En aquesta línia, Cameron va proposar un “model britànic d’adhesió” a la UE, que funcionaria no només per al Regne Unit sinó per a qualsevol altre estat membre fora de l’Eurozona, proposant així, indirectament, una forma d’Europa a dues velocitats, un escenari que fa temps que és objecte d’anàlisi i discussió. Per al primer ministre britànic, no hi ha cap motiu per a que el mercat únic (l’embrió i motor de la integració europea, com el va definir) i la moneda única comparteixin fronteres, igual que la Unió Europea no comparteix fronteres amb l’Espai Schengen.

En aquest punt, Cameron va refermar la posició del Regne Unit de no donar suport a més integració política i econòmica en el sí de la UE, una idea que va repetir diverses vegades al llarg del seu discurs: “No se’ns pot obligar a lliurar una sèrie de batalles que només corroeixen la confiança entre els diferents estats membres. Nosaltres veiem avantatges a formar part de la UE, però no de l’Eurozona, i això no ha de significar que deixem de pendre decisions per nosaltres mateixos”, en referència a la cessió de sobirania que significa formar part de la Zona Euro.

Al llarg del seu discurs, Cameron també va ser molt insistent amb el concepte “vinculant” (binding, en anglès): per al premier britànic, no n’hi ha prou en arribar a acords amb la resta d’estats membres, sinó que el reconeixement de la Unió Europea com una unió amb diferents monedes, així com la diferenciació entre membres de l’Eurozona i de la UE i membres només de la UE, ha de constar en els Tractats, el marc legal de la UE, per a que la seva interpretació i aplicació estigui exempta d’ambigüitat i de dubte.

Aquestes mesures són necessàries, segons Cameron, per evitar la discriminació d’aquells estats membres que no formen part de l’Euro, per als quals la incorporació a noves formes d’integració supranacional (com per exemple, la unió bancària) ha de ser purament voluntària. Tanmateix, convingué que els objectius d’estabilitat financera i supervisió bancària haurien de passar a ser una prioritat per a les institucions nacionals, com el Banc d’Anglaterra, i que aquelles decisions de política econòmica que tinguin un impacte clar sobre tots els estats membres han de ser discutits per tots ells, independentment que hagin adoptat o no la moneda única.

2. Inserir la competitivitat a l’ADN de la UE, retallant la regulació excessiva sobre tota activitat empresarial. Cameron va alabar la gestió del primer any de la Comissió Juncker, amb la qual – va afirmar – s’han reduït les propostes legislatives un 80%, però en canvi ha regulat més en un any que en tots els anys de l’anterior Comissió. Es va mostrar partidari de propostes en curs com la unió del mercat de capitals, l’agenda digital o la supressió del roaming, mesures que segons el premier incrementen l’eficiència i competitivitat del mercat únic.

Malgrat això, segons Cameron la burocràcia Europea continua sent excessiva i és un fre a la competitivitat, fet que impedeix a la UE competir econòmicament amb els gegants asiàtics. En aquest sentit, va reclamar simplificar i retallar la burocràcia que afecta l’activitat empresarial, així com l’any passat es va retallar el pressupost de la UE per primera vegada a la història.

3. Reduir la distància entre la Unió Europea i els seus ciutadans i pal·liar el dèficit democràtic de les institucions comunitàries retornant sobirania als parlaments nacionals. En aquest punt Cameron va obrir el clàssic debat sobre el trade-off entre sobirania comunitària i sobirania nacional que ha marcat, de fet, la pròpia història de la integració europea. Basant-se en el marcat euroescepticisme del caràcter britànic (més elevat que en cap altre estat membre), Cameron va tornar a insistir en que havia de quedar clar (de forma vinculant, als Tractats) que el Regne Unit no acceptarà cap més cessió de sobirania cap a Brussel·les en detriment de Westminster. De fet, el legislatiu britànic ja ha aprovat, sota el mandat de Cameron, una llei per la qual es garanteix que cap poder no podrà ser transferit a les institucions comunitàries sense la prèvia aprovació en un referèndum.

Per al Regne Unit, la Unió Europea no és una finalitat en sí mateixa sinó un mitjà per assolir els seus objectius, que segons Cameron són la seguretat econòmica i la seguretat nacional. El terme “seguretat”, de fet, va tenir un protagonisme absolut al llarg de tota el discurs, destacant així el marcat caràcter conservador de tota la reflexió.

El primer ministre reclamà que siguin els parlaments nacionals les úniques fonts de legitimitat, no només per a aquells aspectes que afecten al propi estat, sinó també per a aquells que tenen un impacte a nivell comunitari

Cameron va afirmar rotundament que només es podrà garantir la supervivència del Regne Unit com a nació independent si aquesta aposta per mantenir una economia forta i una política de defensa contundent (actualment del 2% del PIB malgrat les retallades, recalcà orgullós el primer ministre), dos dels pilars clàssics de les polítiques tories. La UE, en aquest sentit, és una eina molt útil que ajuda a assolir aquests dos objectius de forma més plena i eficient, però en cap cas ha de ser més que això, sentencià Cameron: “No donem suport al compromís d’una UE cada vegada més forta. No hi creiem i no ho subscrivim. Creiem en una unió flexible de membres estat que comparteixen tractats i institucions, que treballen i cooperen per assolir prosperitat i defensar a la seva gent d’amenaces internes i externes (…). I evidentment tenim els braços oberts a acceptar nous membres a aquesta unió”.

Seguint aquesta reflexió, el primer ministre reclamà que siguin els parlaments nacionals les úniques fonts de legitimitat, no només per a aquells aspectes que afecten al propi estat, sinó també per a aquells que tenen un impacte a nivell comunitari: “No estem proposant un veto dels parlaments a les iniciatives comunitàries. Però sí que proposem la possibilitat que alguns parlaments es puguin unir per a refusar mesures europees que no estiguin en línia amb els seus interessos nacionals”.

Respecte al principi de subsidiarietat, Cameron parafrasejà al seu homòleg holandès: ‘Europe where necessary, national where possible’, que ve a dir que les competències de Brussel·les comencen només quan les competències nacionals tenen un límit clar. Aquest principi de subsidarietat s’hauria de complir més estrictament, segons Cameron, i de forma vinculant: “Moltes vegades la solució als problemes no és més Europa, sinó menys Europa”, una frase que xoca frontalment amb l’anhel de tot federalista europeu, que precisament aspira a allò que un dia Winston Churchill (precisament, britànic i tory) definí com “els Estats Units d’Europa”; però aquest somni federalista està tan lluny de la voluntat de Cameron com ho seria abraçar l’Euro. En aquest sentit, el premier va fer pública la seva voluntat de crear una Carta de Drets Fonamentals britànica, que substituiria (al Regne Unit), la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, una altra manera de retornar sobirania al parlament i als tribunals britànics en detriment del Tribunal Europeu de Justícia de Luxemburg. De fet, tant el Regne Unit com Polònia no van acceptar plenament la Carta de Drets Fonamentals de la UE quan va ser inserida al Tractat de Lisboa (2007), i mantenen un “opt-out” parcial (és a dir, no accepten al 100% la norma que emana dels Tractats). El Regne Unit també manté un “opt-out” a l’Espai Schengen, a la Unió Econòmica i Monetària i a totes les lleis comunitàries relacionades amb les àrees de llibertat, seguretat i justícia.

Cameron tancà aquets punt amb una proposta molt concreta: que el Tribunal Suprem del Regne Unit tingui el mateix rol que el Tribunal Constitucional d’Alemanya pel que fa a reservar-se el dret a revisar que tota cessió de sobirania a les institucions comunitàries no vulneri les llibertats constitucionals.

4. Acabar amb l’”abús” a la lliure circulació de persones en línia amb el manifest del Partit Conservador. Aquest és, sens dubte, el punt més polèmic de les condicions de Cameron, ja que vulneraria directament la lliure de circulació de persones per tot el territori de la Unió Europea, un dels pilars del mercat únic.

Tot i que, afirmà Cameron, els britànics creuen plenament en una economia oberta, hi ha un gran “però”, que és la sostenibilitat de les finances públiques del Regne Unit, les quals estan exposades a una enorme pressió degut a l’elevat flux migratori que arriba des de països de la Unió Europea, especialment des de països de l’est (al passat article, ja vam analitzar aquest punt).

Cameron posà molt d’èmfasi en retornar el sentit de “justícia” a la política d’immigració, fent un clar gest de complicitat als sectors més conservadors del seu parit i, àdhuc, als votants del UKIP, partit xenòfob d’ultradreta

En línia amb algunes mesures ja aplicades (repatriació dels immigrants que no hagin trobat feina en 6 mesos, per exemple), Cameron vol limitar al màxim l’accés dels immigrants europeus al Regne Unit (amb l’excepció dels seus veïns irlandesos) i, especialment, vol reduir la dependència d’aquests a l’estat del benestar britànic. Per aquest motiu, proposà que els immigrants només puguin accedir als beneficis socials britànics després de quatre anys de viure i treballar al Regne Unit, i parlà de limitar també les transferències de diners entre els immigrants i les seves famílies residents als països d’origen: “No és qüestió de racisme o etcnisime, com demostra la nostra societat multicultural. El problema és la velocitat i el fluxe, que està posant contra les cordes el nostre estat del benestar”. Segons Cameron, la migració neta al Regne Unit (nombre d’emigrants menys nombre d’immigrants) és de 300.000 persones a l’any, i el 40% de la immigració a l’Àrea Econòmica Europea depèn dels beneficis socials del Regne Unit.

Cameron posà molt d’èmfasi en retornar el sentit de “justícia” al sistema d’immigració,  fent un clar gest de complicitat als sectors més conservadors del seu parit i, àdhuc, als votants del UKIP, partit xenòfob d’ultradreta. Però les restriccions proposades per Cameron no es limitarien només al Regne Unit, sinó que aplicarien també als estats candidats d’adherir-se a la UE, als quals no hauria d’aplicar la lliure circulació de persones fins que les seves economies no convergissin amb la mitjana dels estats membres. Amb aquesta mesura Cameron fa referència indirectament a la situació de Polònia, país que es va unir a la UE el 2004 i que és el primer país d’origen de la immigració al Regne Unit.

Cameron Chatham

El primer ministre britànic, David Cameron, durant el seu discurs a Chatham House (Londres) el passat dimarts 10 de novembre. Font: Chatham House.

Propostes possibles i “raonables”

Al llarg de tot el discurs, Cameron va insistir molt en que aquestes propostes de canvis substancials no eren “missió impossible”, sinó que eren racionals i possibilistes, ja que no només serien beneficiosos per al Regne Unit, sinó que també assegurarien un futur sostenible per a la pròpia Unió Europea. Per al premier, el Regne Unit sempre ha estat capaç de quedar-se amb el millor de la integració europea sense perdre els avantatges de ser una nació independent (“el millor dels dos móns”) i aquesta vegada no seria una excepció: “No és necessari escollir entre ser una veu marginada dins d’Europa i una veu aïllada fora d’aquesta”.

Amb aquest argument, Cameron – el discurs del qual no només anava dirigit a Brussel·les, sinó també als ciutadans britànics – va voler convèncer tant als més euroescèptics com als electors més fervorosament europeistes que la seva opció (tercera via) és la més adequada per als interessos del país.

  • Per als euroescèptics convençuts: Cameron els animà a reflexionar sobre les profundes implicacions que tindria un Regne Unit fora de la UE sense assolir cap tipus d’acord. Si bé no va negar que podria subsistir perfectament (actualment és la cinquena potència mundial), va admetre que pertànyer a la UE és òptim a nivell de prosperitat econòmica i de seguretat nacional. En el passat article, ja vam analitzar alguns estudis sobre les implicacions econòmiques d’un Brexit; sens dubte, marxar de la UE (és a dir, renunciar al mercat únic) sense mantenir cap tipus d’acord comercial ni cap regulació favorable per al Regne Unit, seria un pas endarrere. De fet, optar a models com el noruec seria àdhuc pitjor que seguir dins de la UE com fins ara. A nivell de seguretat nacional, sortir de la UE també seria perjudicial; Cameron recorda que les sancions a Russia per la invasió de Crimea o les sancions a l’Iran, que el van portar a voler seure a negociar l’actual acord nuclear, van ser proposades pel Regne Unit a través de la UE. En tot cas, Cameron va voler deixar clar que sortir de la UE no seria un “camí de roses” (“an automatic fast-track to a land of milk and honey”).
  • Per als més europeistes: Així com sortir de la UE de qualsevol manera seria una passa endarrere, quedar-s’hi a qualsevol preu significaria acceptar “l’estatus quo” i seria un mal negoci per al Regne Unit, recordà Cameron. Els rescats de membres de l’Eurozona (finançats, en part, pels contribuents britànics) i la regulació excessiva sobre l’activitat empresarial van ser els dos principals arguments del primer ministre per a desincentivar els posibles anhels federalistes dels seus conciutadans. Encara que el Regne Unit rep molt de la UE, també hi aporta molt: és la segona economia del continent, el segon contribuent al pressupost de la UE i, juntament amb França, és la potència militar més destacada. Quan un membre tan important de la UE mostra preocupacions tan evidents, digué Cameron, el més lògic és esperar una respots a al’alçada per part de les institucions europees i la resta d’estats membres que garanteixin un tracte just per al Regne Unit (clica aquí per veure gràficament què passaria si el regne Unit sortís de la UE).

I si no hi ha acord, què?

Cameron va deixar ben clar que la decisió que es prengui en el referèndum de finals del 2017 serà irreversible: ”Aquells que pensin que si en el referèndum surt l’opció de sortir es produirà una altra ronda de renegociació i, aleshores, un segon referèndum (…) els hi dic: penseu-vos-ho dues vegades. La renegociació està passant ara. I el referèndum que la seguirà serà una decisió que només es prendrà una vegada en tota la nostra generació”.

Segons Cameron, si no s’arriba a un acord la UE haurà demostrat que no és suficientment flexible per a que hi encaixi el model britànic i per a que la resta d’estats membres s’hi trobin còmodes.

Reaccions

És possible que Cameron trobi aliats en les seves propostes més liberals, com menys regulació, aprofundir en el mercat únic o implementar mesures per a incrementar la competitivitat de les economies europees

Les primeres reaccions al discurs del primer ministre britànic no es van fer esperar. El mateix dimarts, el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va confirmar la recepció de la carta amb un tuit i va afirmar que la setmana vinent iniciaria una sèrie de reunions bilaterals amb tots el estats membres per estudiar les propostes i analitzar el futur del Regne Unit dins la UE.

Per la seva banda, la Comissió Europa considera la carta de Cameron com l’inici i no pas la fi de les negociacions, i va concloure que està disposada a treballar per assolir un tracte just tant per al Regne Unit com (matís important) per a la resta d’estats membres.

Pel que fa als partits europeus, els principals grups van llançar notes de premsa al respecte. Guy Verhofstadt, president de l’ALDE Group, exposa que les condicions de Cameron són una bona oportunitat per a tots els estats membres per tal d’aprofundir en les reformes necessàries per a fer una Unió Europea més eficient i que doni una resposta més eficaç davant de reptes com la governança de l’Eurozona o la crisi dels refugiats; tot i així, avisa a Cameron que la manera de millorar Europa no és concedir més “opt-outs” al Regne Unit ni tampoc construint una Europa a la carta, com de fet demana Cameron, sinó aprofundir en més integració europea.

El Partit Popular europeu, per la seva banda, també coincideix amb Cameron que algunes reformes plantejades són necessàries, i les comparteix, igual que les comparteix la pròpia Comissió Juncker: incrementar la competitivitat i disminuir la burocràcia per a construir una Unió Europea més eficient. Tot i així, discrepen en “alguns punts problemàtics” (que, tot i que no esmenten, són sens dubte els relacionats amb la lliure circulació de persones i el de concedir més “opt-outs”). En tot cas, tant l’ALDE Group com el EPP estan d’acord en que les peticions de Cameron no poden obstaculitzar que la resta d’estats membres continuïn el seu camí cap a una major integració. Els socialdemòcrates també van exposar punts similars, potser sense m0strar tanta eufòria envers les reformes liberals: “Estem en contra de qualsevol mesura que impliqui la discriminació d’europeus d’altres estats membres. Com a progressistes, compartim la proposta d’una reforma de la UE, però no estem d’acord en debilitar la UE”.

Altres respostes d’alguns líders Europeus, però, no van ser tan diplomàtiques. L’ex-primer ministre belga, el socialista Elio Di Rupo, va afirmar que Cameron vol “menys Europa, una Europa sense futur”. Per la seva banda, el primer ministre txec, Bohuslav Sobotka, va deixar clar que la lliure circulació de persones era un avantatge clau per a formar par de la UE i que qualsevol intent de restringir-la derivaria en un “greu problema”. En canvi, el primer ministre danès, Lars Løkke Rasmussen, va oferir una resposta lleugerament més optimista, expressant que les propostes de Cameron eren un bon inici per a la discussió i que espera que un Regne Unit fort romangui a la UE, ja que és necessari. Per la seva banda, Marine Le Pen, líder del xenòfob Fron Nacional francès, va qualificar la proposta de Cameron d'”inspiradora”.

Restringir la lliure circulació de persones de forma permanent no només va en contra del propi mercat únic sinó en contra també de l’essència de les democràcies liberals sobre les quals la Unió Europea ha estat fundada

És ben possible que Cameron trobi aliats en les seves propostes més liberals: menys regulació, aprofundir en el mercat únic, implementar mesures per a incrementar la competitivitat de les economies europees, etc. Economies de base exportadora com Dinamarca, els Països Baixos o Alemanya és molt probable que se sumin a aquestes propostes. En canvi, sobrepassar la que ja vam anomenar en el passat article com “la línia vermella” de les condicions – la lliure circulació de persones – serà més complicat, malgrat que la crisi dels refugiats pot ser un bon aliat de Cameron en aquest sentit: països com Alemanya, Àustria, Eslovàquia, Eslovènia i àdhuc Suècia (un país tradicionalment obert als fluxos migratoris) han imposat controls temporals a les seves fronteres davant la pressió que suposa l’arribada massiva d’immigrants i refugiats de l’Àfrica i l’Orient Mitjà.

Tanmateix, restringir la lliure circulació de persones de forma permanent no només va en contra del propi mercat únic – que altrament Cameron va alabar com el motor de la integració europea – sinó en contra també de l’essència de les democràcies liberals sobre les quals la Unió Europea ha estat fundada. El propi president del Parlament europeu, Martin Schulz, ha qüestionat la legalitat d’algunes de les mesures plantejades per Cameron en aquest sentit, com la de privar als immigrants europeus de beneficis socials fins als quatre anys de residència.

Un altre aspecte problemàtic, més enllà de la negociació en sí, és el referèndum. Al cap i a la fi, encara que Europa acceptés totes les condicions de Cameron, no hi ha garantia que el poble britànic decideixi seguir a la UE. D’altra banda, Cameron afirmà dimarts que si no s’arribava a cap acord amb la resta d’estats membres ell mateix faria campanya pel No.

Altres articles de referència:

POLITICO.EU (11/11/2015): 10 takeaways on Cameron’s speech

THE GUARDIAN (10/11/2015): David Cameron’s EU demands letter explained

Hi ha un comentari

Què en penses?