Europa Any Zero (1): un canvi radical

Imatge: L'Exèrcit de Salvació atenent als berlinesos que pateixen fam en els foscos dies de 1923. Font: Time.com.

L’Exèrcit de Salvació atenent als berlinesos que pateixen fam en els foscos dies de 1923. Font: Time.com.

“El 1950, la majoria dels europeus escalfaven les seves llars amb carbó, mantenien el seu menjar amb gel, i molts no disposaven ni d’aigua corrent” (Barry Eichengreen, 2008)

Les societats europees han experimentat una evolució dramàtica en només setanta anys d’història. Encara són vius aquells europeus que compartien la seva quotidianitat amb l’estufa de carbó, la llenya, la gelera i les caminades per anar a buscar aigua a la font. Totes les comoditats més nímies que avui es donen per assegurades eren ciència ficció fa poc més de mig segle. Just abans de la Segona Guerra Mundial, Europa era un continent que, en global, era tres vegades més pobre que els Estats Units d’Amèrica, si tenim en compte l’indicador de la renda per càpita.

Per entendre aquesta divergència, és necessari que retrocedim almenys fins a finals del segle XIX. Com mostra el gràfic, al 1870 el PIB per càpita dels Estats Units i d’Europa era, si fa no fa, el mateix. Ja hi havia una diferència considerable entre el nord d’Europa, el sud i l’est pel que fa a riquesa per càpita, però en cap cas es tractava d’una desviació insalvable.

Font: Elaboració pròpia a partir del paper Stephen Broadberry & Alexander Klein (2011).

Font: Elaboració pròpia a partir del paper de Stephen Broadberry & Alexander Klein (2011).

Entre el 1870 i el 1913 s’inicia la divergència dels Estats Units amb el conjunt d’Europa. En termes econòmics, la divergència implica que, al llarg d’aquest període, els EUA van registrar unes taxes de creixement del PIB per càpita molt més elevades que les del continent europeu. En concret, i tal i com s’aprecia al gràfic, en quaranta anys la població dels Estats Units triplicà la seva renda per càpita, mentre que el conjunt d’Europa “només” la duplicà. Si diferenciem per regions, veurem que el nord d’Europa encapçala aquest creixement, ja els països del sud i de l’est no arriben ni a duplicar el seu PIB per càpita. En gran part aquest fenomen es pot explicar per les tendències demogràfiques que es produeix en aquestes regions les dècades prèvies a la Primera Guerra Mundial.

Només al centre i a l’est d’Europa, la població passa dels 170 milions d’habitants als més de 300 milions en tan sols quaranta anys. Al sud el creixement s’estanca, però tot i així al 1913 la població ja és de 117 milions d’habitants, en contrast amb els poc més de 70 milions que habiten les regions del nord-oest.

No en va aquesta època és coneguda per les grans migracions transoceàniques, que són una via d’escapament vital per al col·lapse demogràfic que vivia el continent europeu. En aquest període, més de 60 milions d’europeus es van embarcar cap als territoris d’ultramar, principalment Amèrica. Aquesta xifra equival, pràcticament, a la totalitat de la població del nord-oest d’Europa a principis del segle XX.

Gràcies a aquest enorme flux de mà d’obra barata, els Estats Units van experimentar un boom econòmic molt important i es van situar com a potència emergent a principis del segle XX, en contrast amb un imperi britànic consolidat però en decadència. Un altre factor que jugà a favor dels Estats Units va ser la pau social. Mentre que l’Europa de finals del segle XIX viva sacsejada per guerres, revoltes socials i fronteres canviants, els EUA es van consolidar com a estat i mercat únic després de la Guerra de Secessió, el 1865. Amb els indis americans pràcticament extingits, i una política econòmica marcadament proteccionista, els EUA van poder desenvolupar-se de forma aïllada i autònoma, consolidant un estat nació relativament homogeni, si es compara amb l’heterogeneïtat del territori europeu.

Si el període 1870-1913 es caracteritzà pel creixement de la renda (si bé a velocitats diferents) tant a Europa com als Estats Units, el període següent, conegut com a període d’entreguerres, es definí per l’estancament de les economies i la recessió perllongada. Dos fenòmens, la Primera Guerra Mundial i el crack del 1929, van ser els responsables de frenar l’evolució creixent de les economies occidentals. Tanmateix, pitjor que els fets en sí foren les seves conseqüències. Als Estats Units, el crack de la borsa derivà en la Gran Depressió, el període més fosc, juntament amb la Guerra de Secessió, de la història d’aquest país. A Europa, la Primera Guerra Mundial derivà en una greu crisi econòmica i política. El Tractat de Versalles de 1919 no només no cicatritzà les ferides de guerra, sinó que més aviat n’obrí de noves, convertint Alemanya en un poble moralment enfonsat i ressentit, ofegat econòmicament per la inflació i el deute de guerra.  D’altra banda, l’ocupació militar de l’exèrcit francès a les fronteres del Rühr alemany, el 1925, no va ajudar precisament a generar un clima de pau i confiança entre ambdós estats.

Tanmateix, Tony Judt (1948-2010), historiador britànic, considera a la seva obra “Postguerra” (2005) que la imatge d’Alemanya com a país econòmicament enfonsat després de la Gran Guerra és relativa. Argumenta que, si realment hagués estat així, Alemanya mai hauria estat capaç, en només vint anys, de dominar mitja Europa. Judt afirma que el cost de la victòria aliada sobre Alemanya el 1918 va ser superior al cost de la derrota d’aquesta, ja que els deutes de guerra mai van ser retornats.

És crucial entendre l’esperit del període d’entreguerres per tal de comprendre el funcionament de l’economia global a partir de 1945

A nivell global, el període d’entreguerres també es caracteritza pel retorn al proteccionisme. El missatge dels Catorze Punts del president Wilson no quallà, i la Societat de les Nacions restà com un embrió sense desenvolupar de la futura ONU. Els estats es van replegar vers sí mateixos, incrementant els aranzels i frenant qualsevol intent de cooperació a nivell interestatal. Un clima que, sens dubte, va afavorir l’auge dels totalitarismes, tant a Rússia com a Itàlia, Espanya i Alemanya.

És crucial entendre l’esperit del període d’entreguerres per tal de comprendre el funcionament de l’economia global a partir de 1945. Amb la intenció de no caure en els mateixos errors que el 1918, al 1945 l’ordre de la postguerra s’intentà definir a partir d’institucions internacionals sòlides (els Acords de Bretton Woods de 1944, que s’analitzaran en posteriors articles) i en una nova cooperació interestatal anomenada Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer de 1950, pròleg de les futures Comunitats Econòmiques Europees.

La misèria, la por i la demagògia viscudes a Europa entre el 1918 i el 1945 són cabdals per entendre el model econòmic que adoptaren les diferents societats europees, fora de l’òrbita soviètica. L’economista i professor de la Universitat de Berkeley Barry Eichengreen (1952) anomena aquest model “capitalisme coordinat”:  les forces del lliure mercat (a les quals es va culpar, en part, dels desastres econòmics d’entreguerres) anirien acompanyades d’un sòlid conjunt de normes i convencions que coordinarien les accions dels diferents agents socials (estat, sindicats, treballadors i empresaris) i resoldrien els conflictes que entre ells poguessin sorgir.

Aquest model s’aplicà de forma desigual al continent europeu. Com bé s’ha apuntat amb anterioritat, els territoris de l’est, sota la influència soviètica, queden exclosos d’aquest model. Els territoris de la perifèria, com Espanya, Irlanda i Portugal, també en queden parcialment exclosos per motius polítics i econòmics que s’analitzaran en propers articles. Bàsicament, el model de capitalisme coordinat té èxit a l’Europa democràtica, i en concret als territoris de l’Europa continental: Alemanya, França, Itàlia i el Benelux.

El període 1945-1970 reuní una sèrie de característiques que l’han convertit en una de les èpoques més pròsperes a nivell econòmic de la història. Com es pot observar al gràfic de l’evolució del PIB per càpita, el creixement d’aquest indicador és exponencial en el conjunt de les economies occidentals. Europa inicia una etapa de convergència amb els nivells de renda per càpita i de productivitat dels EUA, que desenvolupa un paper molt actiu en la recuperació europea. Conscients de la magnitud que podia representar un mercat de centenars de milions de persones, els EUA col·laboren almenys de dues maneres: injectant fons directes (el Pla Marshall és sens dubte l’acció més coneguda al respecte), però també aportant metodologies organitzatives i difonent la seva tecnologia, que fou copiada per la indústria europea.

El període 1945-1970 reuní una sèrie de característiques que l’han convertit en una de les èpoques més pròsperes a nivell econòmic de la història

Paral·lelament, els ciutadans europeus treballaren units en el titànic esforç de reconstrucció, en un escenari d’ unitat i cohesió social sense precedents que es perllongà fins a finals de la dècada dels seixanta. Amb una mà d’obra abundant, procedent de l’Europa de l’est i de les antigues colònies, la indústria europea retornà al ple funcionament en un temps rècord. La guerra s’havia endut moltes vides i havia destruït ciutats i infraestructures, però en el fons el “know-how” perdurà.

El fenomen de recuperació, o catching-up (retorn als nivells de pre-guerra) fou un èxit, ja que a mitjans dels anys 50 bona part de les economies europees havien superat els seus nivells de renda i productivitat d’abans del conflicte bèl·lic. Cal insistir, però, en què no totes les regions europees evolucionaren igual; en els propers articles s’especificarà per què. Tanmateix, totes i cadascuna de les societats europees presenten, el 1973, nivells de renda per càpita considerablement superiors als de només vint anys endarrere. I no només el PIB per càpita havia experimentat un increment sense precedents, sinó també els estàndards de vida: l’esperança de vida d’un europeu mitjà al 1950 era de 65 anys, mentre que al 1970 ja era de 70. Fou en aquesta època també quan es generalitzaren les bases de l’estat del benestar: l’assegurança mèdica gratuïta, l’escolarització obligatòria i la consolidació dels drets laborals.

Hi ha 3 comentaris

  1. Senyor Negre

    Hi ha un llibre molt interessant sobre el final de la 1a Guerra Mundial i la terrible situació en la que va quedar Europa que és “Las consecuencias económicas de la paz” del mític John Maynard Keynes. Keynes el va escriure poc temps després del Tractat de Versalles, en el que ell havia participat com a membre de la delegació britànica, i hi descriu les que ell creia que serien les greus conseqüències d’aquella pau tant dura per als alemanys. Vaig trobar aquest llibre a l’FNAC i és espectacular veure la bona intuïció de Keynes sobre el que passaria en els següents anys. A més tot el llibre respira una sensació de fi d’època i de paradís perdut que és molt representativa d’aquells anys en que s’havia acabat brutalment la primera globalització.
    Vaja un llibre molt recomanable per entendre el període d’entreguerres i a més escrit per un gegant com Keynes.

  2. elisendalamana

    Home, aquest és un clàssic! Una petita joia. El vaig llegir durant la carrera d’una tirada i em va impressionar el que tu dius: la precisió amb que detalla el successos a venir i, sobretot, les grans similutuds del període que descriu amb la crisi actual. La 1a GM també va ser precedida per un període d’esplendor, el de la Belle Èpoque, en què també es va arribar a creure en la trampa del progrés infinit. Clar que en aquell context no es disposava de les eines a nivell d’estructura institucional que tenim ara. Tot i així el llibre, almenys la introducció, hauria de ser lectura obligatòria perquè és d’una actualitat impressionant! També és premonitòria l’actitud euroescèptica d’Anglaterra, tot i que Keynes en concret s’acaba tornant pro-europeu (en aquella època seria “pro-continental”). Hi ha algun paràgraf que realment el podríem aplicar al 100% avui en dia.

  3. Senyor Negre

    És un llibre molt bo per molts motius, entre d’altres per l’apelació que fa al president americà a prendre les regnes del món i ajudar Europa a sortir del forat en el que s’havia ficat. Suposo que Keynes es devia adonar que després de la guerra havien de ser els EUA els que lideressin el món, i a més devia desitjar una mena de pla Marshall del 1919. Però vaja, a Keynes el van acusar de ser proalemany i gairebé el van excloure de càrrecs oficials durant molts anys. A França una mica més i el nomenen persona non-grata. Això sí va continuar mantenint el prestigi a l’hora de fer prediccions, com quan va predir correctament que el retorn de la lliura al patró or a un preu excessiu el 1925 seria perjudicial per a l’economia britànica. Indubtablement era un home molt extraordinari.
    Bé, a veure si en els propers articles podem continuar compartint opinions i llibres, que això de llegir encara és un vici bastant barat, jeje.

Què en penses?