Europa any zero (3): Les conseqüències econòmiques de la guerra

Reichstag

“El futur del sistema de preus, del sistema financer, del comerç, i àdhuc dels drets de propietat privada es va posar fonamentalment en dubte ” (Barry Eichengreen, 2007)

Danys reparables

Com es va analitzar a l’article anterior d’aquesta sèrie, les pèrdues de vides humanes i els efectes de la guerra sobre la quotidianitat de milions d’europeus conformen el pitjor llegat del conflicte, els autèntics danys irreparables; ferides que difícilment cicatritzarien del tot en la memòria col·lectiva europea de les dècades posteriors. La salut dels supervivents també quedà marcada: hi ha estudis que relacionen directament l’experiència de la guerra amb la possibilitat de patir malalties del cor, diabetis o depressió (Iris Kesternich et al., 2012).

La destrucció material tampoc tingué precedents en la història, i si bé fou extensiva en tot el territori europeu, en canvi no fou tan intensa com es podria pensar. Cert que les infraestructures de mitja Europa van quedar completament anul·lades, que desenes de ciutats es van reduir a runes i que les comunicacions terrestres, navals i aèries es van paralitzat. Tanmateix, i com apunta Barry Eichengreen, l’impacte de la guerra sobre la capacitat productiva va ser relativament reduït.

Els estats que van resultar de la guerra van centrar tots els seus esforços en la reconstrucció. Tant les infraestructures comunicatives (ponts, canals, carreteres), com els edificis públics, van ser reparats amb una celeritat sorprenent, si es té en compte el grau de destrucció que havien patit. Els habitatges privats van tardar més a ser reconstruïts, però gràcies al compromís de la societat civil envers el benestar col·lectiu, en poc menys de cinc anys Europa (la de l’oest i la democràtica), tornava a veure la llum al final del túnel.

De la reconstrucció es parlarà extensament a l’article següent. En aquest voldria fer referència a les conseqüències econòmiques immediates de la guerra.

Un sistema en qüestió

“Viure amb normalitat a l’Europa ocupada significava desobeir la llei” (Tony Judt, 2005)

Al 1945 totes aquells elements que fan que el sistema capitalista funcioni havien desaparegut. I no parlo únicament de les institucions econòmiques i monetàries. L’economia descentralitzada es basa en dos aspectes intangibles d’extrema importància: la confiança i els incentius. És evident que després de sis anys d’un conflicte que havia penetrat a totes les llars europees, segant l’existència de milions de persones, la confiança (envers les institucions i el proïsme) i els incentius per invertir s’havien reduït a la mínima expressió.

El primer element afectat fou el mecanisme de preus, principal indicador de l’oferta i de la demanda dels béns d’una economia. Com és ben sabut, el diner fiduciari no té un valor intrínsec, sinó que té el valor que li aporta la institució monetària que el genera, i el valor que li dóna la pròpia societat fent-lo servir.

Durant la Segona Guerra Mundial i la immediata postguerra, es va patir una regressió, des del diner fiduciari fins al diner amb valor intrínsec (or o plata). Quan aquest s’acabà, la societat començà a baratar, és a dir, a intercanviar uns béns per uns altres.  Bàsicament, s’intercanviava el que fos a canvi de menjar, sens dubte el bé més preuat en aquella economia, o llenya per cuinar i escalfar la llar. L’hivern del 1946-47 va ser, precisament, un dels més fred del segle XX, i afectà amb especial virulència el Regne Unit.

El mecanisme de preus no només deixà de funcionar per la desaparició de les institucions monetàries que el recolzaven, sinó perquè els governs van aplicar estrictes controls de preus i polítiques de racionament, que en la majoria de casos van derivar en economies paral·leles no regulades: el mercat negre.

Mercat negre de sabates a Roma, 1947/ The New York Times

Mercat negre de sabates a Roma, 1947/ The New York Times

Com afirma Tony Judt, “viure amb normalitat a l’Europa ocupada significava desobeir la llei ”.

L’economia industrial retrocedí també vers l’economia tradicional. Davant l’escassetat d’aliments, els europeus van aprofitar tots els pams de terreny disponibles per cultivar verdures i hortalisses per a consum intern i també per a la venda, abandonat les fàbriques (la majoria d’elles destruïdes) pel camp. Foren anys, doncs, d’economia de subsistència, en que la dona jugà un paper fonamental, donat que bona part de la població masculina d’entre 25 i 40 anys havia mort en combat, feta presonera o patit mutilacions que els impedien treballar.

D’altra banda, moltes empreses, especialment les estratègiques o aquelles que havien col·laborat directa o indirectament amb el règim nazi, van ser nacionalitzades. És el cas de Renault, a França, o el mateix Banc d’Anglaterra, que el 1946 va ser nacionalitzat pel govern de Clement Atlee. Davant un mercat que no funcionava per sí sol, i en un context on calia caminar conjuntament cap a un sol objectiu, a totes les societats europees (tant de l’est com de l’oest, tant democràtiques com autoritàries) l’estat va agafar les regnes de l’economia. De fet, i com apunta Tony Judt, aquesta nacionalització ja es va dur a terme durant i, àdhuc, abans que s’iniciés la guerra. A l’Europa de l’est, davant la creixent amenaça militar alemanya, durant els anys 30 l’estat ja havia iniciat un gir intervencionista important.

En d’altres indrets l’estat no existiria fins a molts anys més tard. És el cas de Grècia i alguns territoris d’Europa de l’est que van patir sagnants guerres civils precisament degut a aquest buit de poder.

El sistema bancari quedà també completament desvirtuat. La majoria de grans bancs s’havien bolcat completament a l’esforç de guerra, prestant diners i comprant bons públics d’un estats que, el 1945, o bé ja no existien o bé estaven arruïnats. La capacitat creditícia, doncs, era nul·la, i el nivell de reserves d’or s’havia volatilitzat.

Per últim, i com a conseqüència dels anteriors punts, el comerç intraeuropeu, que d’ençà de la Primera Guerra Mundial s’havia reduït, s’aturà completament a partir del setembre de 1939.

Comunisme o capitalisme?

No es tractà de començar a escriure la història sobre una pàgina en blanc, sinó d’arrancar aquelles pàgines més fosques tot reemplaçant-les per pàgines noves

Amb els principals elements de l’economia descentralitzada anul·lats o desvirtuats, i amb l’estat fent-se càrrec de bona part del funcionament de l’economia, Europa s’aprovava més al model d’economia centralitzada soviètica que no pas al seu passat capitalista.

La URSS exercia una pressió enorme. Sense l’exèrcit soviètic la victòria sobre els alemanys a l’est hagués estat, sens dubte, molt més complicada, o potser inexistent. Durant tres anys els soldats soviètics van fer recular l’exèrcit nazi fins a les portes de Berlín, on el derrotaren definitivament el 2 de maig de 1945. Des d’aquest dia i fins al 1989, una part de Berlín i d’Alemanya funcionà directament sota l’autoritat soviètica.

Així mateix, els partits comunistes arreu d’Europa, que s’havien posicionat fèrriament contra el feixisme, protagonitzaren un paper cabdal durant la Postguerra en els governs de concentració nacional.

No obstant això, l’Europa de l’oest no es convertí al comunisme, per diferents motius. El primer fou la intervenció dels Estats Units, tant a nivell militar, en un inici, com posteriorment a nivell econòmic i social.

Certament, l’últim que interessava a Washington era deixar Europa sota la influència soviètica. Ben abans del conegut Pla Marshall, del qual es parlarà àmpliament en propers articles, el govern nord-americà ja havia intervingut de forma directa sobre el territori europeu, ja fos a nivell militar, construint i gestionant els camps de refugiats, aportant assistència mèdica i alimentària, reconstruint infraestructures, etc.

El segon motiu és que Europa no trencà del tot amb el seu passat, sinó que adaptà les velles institucions a les noves necessitats. Malgrat el títol d’aquesta sèrie, Europa no partí absolutament de zero el 1945. No es tractà de començar a escriure la història sobre una pàgina en blanc, sinó d’arrancar aquelles pàgines més fosques tot reemplaçant-les per pàgines noves, conservant l’estructura del llibre intacta i amb un objectiu fonamental: mai més una guerra a Europa.

Hi ha 2 comentaris

Què en penses?