Europa any zero (5): Reconstrucció (les institucions)

Imatge I. L'economista britànic John Maynard Keynes acompanyat dels representants de la URSS i Iugoslàvia a Bretton Woods (New Hampshire, EUA) el 1944. Font: The Guardian.

L’economista britànic John Maynard Keynes acompanyat dels representants de la URSS i Iugoslàvia a Bretton Woods (New Hampshire, EUA) el 1944. Font: The Guardian.

La continuïtat institucional, més que no pas la ruptura institucional, proporciona el teló de fons per a la recuperació econòmica i el creixement” (Barry Eichengreen, 2007)

Mentre les societats europees es reconstruïen, moralment i física, van sorgir qüestions fonamentals sobre com organitzar – a nivell polític, econòmic i social – els nous estats de la Postguerra. Dues guerres mundials en menys de trenta anys havien estat un trauma prou greu com perquè es generés un marc institucional sòlid, amb l’objectiu de garantir a la ciutadania un benestar fins aleshores només somiat.

Els governs de la Postguerra tenien clar que no volien repetir els errors del període d’entreguerres (veure article “Un canvi radical”, d’aquesta sèrie), i per aquest motiu les noves societats democràtiques es desenvoluparien a través de dos marcs paral·lels: un marc intern que garantís l’equilibri entre els agents socials, i un marc extern – a nivell internacional – que garantís la pau mundial i l’estabilitat macroeconòmica. A aquests dos marcs institucionals bàsics caldrà afegir-ne un tercer, a cavall entre la legitimitat nacional i la internacional: la futura Unió Europea, a la qual es dedicarà un capítol a part.

Marc institucional intern: el neocorporativisme

Els governs de la Postguerra tenien clar que no volien repetir els errors del període d’entreguerres

L’etapa d’Entreguerres fou un període convuls, caracteritzat per la guerra social: vagues, revoltes i tensions constants entre els diferents agents socials. Les conseqüències d’aquell període van demostrar que el laissez-faire era una solució invàlida, o almenys a perfeccionar; l’estat no podia restar al marge de l’economia i la societat, a mercè de partits polítics radicals i organitzacions paramilitars, que foren la llavor del feixisme. El populisme de l’etapa d’entreguerres s’havia de contrarestar amb una intervenció clara i contundent de l’estat sobre la vida pública, amb un únic objectiu: assolir el màxim benestar per al màxim de ciutadans.

Les societats europees van evolucionar, doncs, en estructures neocorporativistes, en les que tres agents socials principals – l’estat, les empreses i els sindicats – controlaven els processos productius. Tant els partits socialdemòcrates, com els democristians i els nacionalistes conservadors, van formar part d’aquesta estructura durant els anys de postguerra i fins als anys 70. Els sindicats i els partits comunistes s’hi van sumar perquè van prioritzar el creixement econòmic a la ideologia (veure article “Reconstrucció: la batalla de la producció” d’aquesta sèrie), i perquè, en el fons, el nou sistema garantia l’aïllament del ciutadà dels perills del lliure mercat, una perspectiva més socialista que no pas liberal. Paradoxalment, i citant a l’economista B. Eichengreen (2007): “Els esforços per construir institucions que alliberessin el continent de la tirania del mercat van ser encoratjats per la teologia catòlica al segle XIX i per la ideologia democristiana al segle XX”.

El neocorporativisme, o sistema de concertació social, assolí dos èxits clars. Per una banda, garantí la pau social: un indicador és que la quantitat de vagues registrades entre 1946 i 1950 és només d’un quart en comparació al nombre registrat entre 1919 i 1924. L’altre gran èxit és que aquest sistema institucional garantí el creixement econòmic a base d’invertir els beneficis de l’empresa en la millora de la productivitat de la mateixa. De fet, els treballadors van acceptar la contenció salarial a canvi que els beneficis no es repartissin en forma de dividends (l’odiada plusvàlua); en això consisteix lligar el salaris a al productivitat. L’estat es va encarregar d’omplir els buits retributius de la contenció salarial a través de desenvolupar sistemes de seguretat social universals i via transferències com l’atur i les pensions de jubilació.

El sistema de concertació social quallà en major mesura al nord i al centre d’Europa, mentre que al sud s’optà per sistemes amb una intervenció estatal més contundent

Val a dir que no tots els països europeus van desenvolupar el mateix sistema de concertació social. Aquest quallà en major mesura al nord i al centre d’Europa, mentre que al sud s’optà per sistemes amb una intervenció estatal més contundent (cas de França) i es decidí lligar els salaris a la inflació (cas d’Itàlia i França). Aquesta decisió tindria conseqüències greus a partir de mitjans dels anys 60, quan finalitzi l’estabilitat de preus dels anys anteriors.

La divergència de sistemes és causada per factors històrics i culturals. Pràcticament tots els països europeus ja havien intentat desenvolupar experiments corporatius durant la crisi dels anys 30, amb diferents graus d’èxit. Els resultats d’aquest període definirien els matisos del model adoptat després de la Segona Guerra Mundial. Exemples d’èxit en l’aplicació d’aquestes polítiques abans de la Segona Guerra Mundial són Noruega, Suècia i Suïssa, països relativament petits; a França, en canvi, el Front Popular del 1936 intentà aplicar el model corporativista sense èxit. Aquest fracàs decantaria a l’estat francès a seguir mesures més properes a la planificació estatal centralitzada que no pas a la coordinació i cooperació entre diferents agents socials.

Marc institucional extern: Bretton Woods

Per primera vegada a la història s’havia creat un marc institucional a nivell internacional que regularia la vida econòmica de milions de ciutadans i empreses.

L’etapa de fort creixement econòmic que caracteritzà les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, estigué beneïda pels Acords de Bretton Woods de 1944. Aquest pactes es van gestar entre els principals líders del món industrialitzat, excloent evidentment les forces de l’eix, ja que la guerra encara no havia acabat. A partir d’aquests Acords van sorgir les institucions que regularien el funcionament de l’economia mundial durant les properes dècades: el GATT (pare de l’actual Organització Mundial del Comerç), el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Durant aquesta etapa l’economia global funcionà mentre es mantingué el següent equilibri:

1.  Control de capitals. Els estats exercien control i gravaven les transaccions financeres. Aquesta fou una condició bàsica per elaborar el nou escenari econòmic, en tant que els líders de Bretton Woods relacionaren la lliure circulació de capitals amb la volatilitat excessiva de les monedes nacionals, la qual repercutí sobre l’estabilitat del creixement econòmic i fou una de les causes de la crisi financera del 1929 i la posterior recessió.

2.  Tipus de canvi fix. Les monedes nacionals mantenien una equivalència fixa amb el dòlar, que era la moneda de referència. A la vegada, el dòlar mantenia una paritat fixa amb l’or: concretament, 1 onça d’or pur equivalia a 35$.

3. Política econòmica independent. La prioritat dels estats i de les institucions internacionals creades a Bretton Woods fou la d’assegurar el creixement econòmic i la plena ocupació dels països, per tal de generar un estat de benestar que allunyés a les masses de les tendències totalitàries que van fer estralls als anys 30; aquest, de fet, fou l’esperit del neocorporativisme. Així doncs, la política domèstica passà a ocupar el primer lloc en les prioritats de l’economia internacional. Per aquest motiu és imprescindible el punt 1: perquè els estats tinguin control complet sobre les seves economies és una condició sine qua non que els fluxos de capital estiguin regulats.

L’objectiu estratègic de Bretton Woods era, a grans trets, no cometre els mateixos errors que durant el període d’Entreguerres, el qual havia estat l’escenari nefast que propicià l’ascens dels totalitarismes. Per primera vegada a la història s’havia creat un marc institucional a nivell internacional, que regularia la vida econòmica de milions de ciutadans i empreses.

Què en penses?