Europa any zero (6): Benvingut Mr. Marshall

VCVP

Una dels milers de protestes que van tenir lloc a Alemanya durant el cru hivern de 1947. La pancarta reclama “Volem carbó, volem pa”/ dachaukz.blogspot.com

El Pla Marshall no només implicà una substancial injecció de diners a les economies europees, sinó que constituí una autèntica estratègia de recuperació a llarg termini

Volem carbó, volem pa

A l’article “Europa any zero (3): Les conseqüències econòmiques de la guerra”, ja es descriuren alguns dels efectes immediats que els sis anys de conflicte bèl·lic van representar pel continent europeu.

Les conseqüències més greus per a la ciutadania sens dubte van ser les restriccions dels béns de consum i el control de preus, que en la majoria de casos van derivar en mercats negres amb preus substancialment més elevats que el teòric preu de mercat. Els béns més basics, com el carbó i el pa, eren escassos i van comportar un increment progressiu del malestar social, especialment a Alemanya, on els governs aliats hi havien aplicat severs plans de desindustrialització.

Quan els governs de la postguerra van iniciar la titànica tasca de recuperació econòmica i social van requerir grans quantitats d’inputs que en aquells moments eren incapaços de produir

A totes aquestes restriccions econòmiques cal afegir els desequilibris en les balances de pagaments, que van començar a sorgir a partir del 1946-1947. Quan els governs de la postguerra van iniciar la titànica tasca de recuperació econòmica i social, van requerir grans quantitats d’inputs que, evidentment, en aquells moments els països europeus eren incapaços de produir, malgrat que la batalla per la producció va facilitar la recuperació dels nivells productius de pre-guerra en un temps record (Veure article “Europa any zero (4) – Reconstrucció: la batalla per la producció”).

Tot i així, per tornar a greixar el motor industrial europeu va ser precís importar primeres matèries i béns intermedis, la majoria dels quals procediren dels Estats Units. Per aquest motiu, a principis de 1947, la majoria d’estats europeus es trobaven que els desequilibris entre béns importats i exportats era alarmant a favor d’aquests primers; això provocà dèficits en la balança comercial, un dels components de la balança de pagaments d’un país.

Per posar un exemple, agafem el cas d’Itàlia. Entre gener i maig de 1947 el seu dèficit comercial passà dels 50 milions de dòlars a prop de 250 milions. El 1948, el dèficit comercial al conjunt d’Europa va ascendir als 11,5 bilions de dòlars.

Al dèficit comercial també cal sumar l’elevat deute que arrossegaven els estats, degut a l’esforç de finançar la guerra. En un context de normalitat, una possible solució hagués estat que el banc central del país comprès deute públic: això hagués permès proveir el sistema financer de més liquiditat, fet que hagués facilitat el consum i la inversió; però al 1947 això era impossible. Els bancs centrals havien facilitat quantiosos crèdits, tant al govern com al sector privat, durant el període del conflicte, crèdits que encara havien de ser retornats. Aquestes entitats, doncs, es trobaven amb greus desequilibris als seus balanços i amb una manca greu de reserves de divises, especialment en dòlars (el dòlar era l’única moneda amb la qual el país es podia proveir de béns de consum).

Una dels milers de protestes que van tenir lloc a Alemanya durant el cru hivern de 1947. La pancarta reclama “Volem carbó, volem pa”/ dachaukz.blogspot.com

L’impressió de diners per part del banc central tampoc era una solució vàlida. Massa recents en la ment dels europeus (sobretot dels alemanys i dels austríacs) estaven els desastres generats per la hiperinflació, derivada precisament de la impressió de diners per part dels bancs centrals dels països vençuts en la Primera Guerra Mundial per poder tornar el deute de guerra.

I aquí sorgí el dilema: si els governs gastaven més, s’agreujarien els desequilibris en la balança de pagaments; però, si no ho feien, perjudicarien la recuperació dels respectius països.

És en aquest context on hem d’entendre la finalitat del Programa per a la Recuperació Europea, o Pla Marshall, en referència a l’aleshores Secretari d’Estat dels Estats Units, George Marshall. Lluny de ser una donació altruista, els 13 bilions de dòlars que el govern dels Estats Units aportà als governs europeus en forma de subvencions s’han d’entendre com una forma de garantir, per part dels EUA, que els seus crèdits serien retornats.

Els majors beneficiaris d’aquestes crèdits foren el Regne Unit i França, amb 4,4 bilions de dòlars i 1,9 bilions de dòlars respectivament.

Els EUA havien prestat a Europa milions de dòlars des de la fi la guerra; a aquests préstecs cal sumar els milions que suposaven els béns de consum i de capital exportats a Europa durant els anys immediatament posterior al conflicte. Els majors beneficiaris d’aquestes crèdits foren el Regne Unit i França, amb 4,4 bilions de dòlars i 1,9 bilions de dòlars respectivament.

Un Pla estratègic

Per rebre les ajudes del Pla Marshall calia acceptar l’aplicació de les següents mesures: abolir els controls de preus, l’estabilització dels tipus de canvi i reequilibrar els saldos pressupostaris

El Pla Marshall solucionà el dilema que hem exposat abans, ja que permeté als governs europeus aplicar la seva estratègia de creixement via inversió i despesa pública, sense agreujar els desequilibris en la balança de pagaments. Com més ràpida fos la recuperació del ritme de producció, més aviat podrien els estats europeus exportar, i així minvar els dèficits comercials.

A diferència dels préstecs bilaterals que els Estats Units donaren als països europeus després de la guerra, el Pla Marshall no només implicà una substancial injecció de diners a les economies europees, sinó que constituí una autèntica estratègia de recuperació a llarg termini. Amb els préstecs bilaterals de postguerra els governs havien comprat béns de consum bàsics per tal d’assistir les necessitats més immediates de la població. Contràriament, els fons del Pla Marshall, administrats de ben a prop pel propi govern dels EUA, s’enfocaren a la reconstrucció de la indústria i del sistema econòmic de lliure mercat.

Per aquest motiu, els països sota control i influència soviètica van refusar (o van ser obligats a refusar) tals ajudes, perquè significaven eliminar qualsevol rastre d’economia socialista. Al maig de 1947, alguns dels partits comunistes que formaven part dels governs de coalició de postguerra a l’Europa de l’Oest van abandonar el govern, degut a la no acceptació de la lletra petita del Pla Marshall. Fou el cas dels partits comunistes de França, Bèlgica Luxemburg i Itàlia.

Per rebre les ajudes del Pla Marshall calia acceptar l’aplicació de les següents mesures: abolir els controls de preus, l’estabilització dels tipus de canvi i reequilibrar els saldos pressupostaris. Tals accions van reduir la incertesa sobre els drets de propietat i van encoratjar la inversió i la iniciativa empresarial (B. Eichengreen. 2007). El Pla Marshall també finançà les “missions productives”, que comportà que milers de tècnics, directius i sindicalistes viatgessin als EUA a aprendre del seu model productius, per després aplicar-lo a Europa.

Els resultats

El Pla Marshall contribuí definitivament en la divisió del món i d’Europa en dos blocs

A curt termini, les conseqüències del Pla Marshall foren ben tangibles: fi de les restriccions alimentàries i de primeres matèries a les economies europees. Amb les necessitats vitals cobertes, els esforços es van poder concentrar en la indústria. Entre el 1948 i el 1951 totes les economies de l’oest d’Europa que havien acceptat les ajudes nord-americanes van recuperar els nivells de producció de pre-guerra. El Producte Nacional Brut d’aquestes economies s’incrementà un 30% entre 1947 i 1951.

Imagen4

Reunió a Washington dels dirigents de l’Organització Europea per a la Cooperació Econòmica, el 10 d’abril de 1953/ www.cvce.eu

Una altra conseqüència important del Pla Marshall fou la recuperació d’Alemanya com a potència industrial. La indústria alemanya era la principal proveïdora de béns de capital i béns intermedis a Europa; amb la seva paralització, just després de la guerra, no només l’economia alemanya s’estancà sinó que tots els països europeus en patiren les conseqüències, havent d’importar aquests mateixos béns del Estats Units i generant enormes dèficits comercials. El juliol de 1947 el govern del president Harry Truman descartà definitivament el Pla Morgenthau (veure article “Europa any zero (4) – Reconstrucció: la batalla per la producció”) i flexibilitzà les restriccions de producció de l’economia alemanya. Els Estats Units entengueren que valia més una Alemanya econòmicament potent, al servei dels interessos d’Occident, que una Alemanya dèbil i submisa, amb perill de caure sota la influència soviètica. Influenciada pels Estats Units, França abandonà definitivament la reclamació del deute de guerra a Alemanya i les seves ambicions que el pulmó industrial alemany, el Ruhr, fos un territori gestionat pels aliats. Així, el 1948, naixia l’estat de l’Alemanya de l’Oest, arrel de la Conferència dels Sis Poders a Londres.

Els Estats Units entengueren que valia més una Alemanya econòmicament potent, al servei dels interessos d’Occident, que una Alemanya dèbil i submisa, amb perill de caure sota la influència soviètica.

De fet, el Pla Marshall contribuí definitivament en la divisió del món i d’Europa en dos blocs. Després de la sortida dels partits comunistes dels governs europeus el 1947, aquestes opcions polítiques perderen força a favor dels partits més centristes: els socialdemòcrates i el democristians.

L’adopció del Pla Marshall deixà Europa a mercè dels interessos de les dues grans potències, els Estats Units i la Unió Soviètica però, paradoxalment, també facilità la integració i la cooperació econòmica entre els estats democràtics de l’Europa de l’Oest. Com ja hem esmentat anteriorment, el Pla Marshall no consistí una solució bilateral sinó un pal estratègic d’abast col·lectiu, fundat sobre uns valors fonamentals, que eren l’economia de mercat i la cooperació entre les diferents economies occidentals en front d’un enemic comú: la URSS.

Un dels primers resultats palpables d’aquesta naixent integració fou la creació, el 16 d’abril de 1948, de l’Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE, sigles en anglès) a París. Els seus objectius inicials foren la supervisió en l’aplicació de les ajudes del Pla Marshall i la promoció de la cooperació econòmica entre els estats europeus.

Què en penses?