La reunificació alemanya – una història d’èxit?

Col·laboració amb Focus Europa d’Eva Wichmann, economista i estudiant de doctorat a la Universitat de Ginebra, professora i investigadora en Econometria. Com a economista, compta amb anys d’experiència en diferents institucions alemanyes i com a periodista en mitjans alemanys com la German Press Agency dpa. Traducció de l’anglès al català d’Elisenda Lamana.

German reunification

Celebració a la Porta de Brandenburg pel 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín (Novembre de 2014). Fotògraf: Sean Gallup/Getty Images (Font: The Guardian).

“La reunificació alemanya es pot veure com un cas d’èxit en termes polítics, però què succeí amb els aspectes econòmics?”

Berlín, novembre de 2015. Alemanya celebra el 25è aniversari de la seva reunificació. Festa eufòrica sota la Porta de Brandenburg amb un espectacle de llums de colors. Durant tota la tardor, els diaris alemanys han destacat sobretot els aspectes positius d’aquest fet històric que tingué lloc el 3 d’octubre de 1990.

La reunificació d’Alemanya, un triomf de la llibertat i la democràcia? Una història completa d’èxit? “Què haig de celebrar?”, es pregunta la gent comuna al carrer, responent a les preguntes dels periodistes. “La reunificació només s’haurà completat quan torni a haver grans empreses exportadores a l’Alemanya de l’Est, que també siguin propietat dels alemanys de l’est”, comenta un amic meu, precisament originari de l’Alemanya l’Est.

Però, estem parlant d’una història d’èxit, sí o no? No hi ha dubte que la reunificació d’Alemanya es pot veure com una història d’èxit absolut en molts aspectes, especialment si parlem de democràcia, de llibertat de circulació, de llibertat d’expressió o de la superació de la Segona Guerra Mundial i la consegüent divisió del país a partir d’aleshores. Aleshores, com pot ser que la resposta de molta gent del carrer el 3 d’octubre (Dia de la Unitat Alemanya, festa nacional) a les preguntes que els fan els periodistes sigui “Què haig de celebrar”?.

“El 1990 i durant els anys immediatament posteriors es van cometre diversos errors econòmics que no només van incrementar el cost de la reunificació, sinó que també es poden veure com l’arrel dels diversos problemes que afecten el país avui.”

La reunificació alemanya es pot veure com un cas d’èxit en termes polítics, però què succeí amb els aspectes econòmics? En aquest cas, desafortunadament, la conclusió no és tan senzilla. I no només perquè depèn de com resumim l’anàlisi, quines variables incloem als càlculs i com les ponderem, sinó també perquè el 1990 i durant els anys immediatament posteriors es van cometre diversos errors econòmics que no només van incrementar el cost de la reunificació, sinó que també es poden veure com l’arrel dels diversos problemes que afecten el país avui.

<< A la mitjanit del 30 de juny de 1990 es va produir la unió econòmica, monetària i social d’Alemanya: el marc de la República Democràtica Alemanya va ser reemplaçat pel marc alemany; es van aixecar les barreres comercials; […]; i es van eliminar totes les barreres existents als moviments de capital i a la mà d’obra. En qüestió de dies, una severa contracció del cost-preu es feu evident. Els productors de l’Alemanya de l’Est no podien vendre de forma rendible els seus productes als preus que els compradors – Alemanya Oriental, Alemanya Occidental, o estrangers – estaven disposats a pagar. […] En conseqüència, es va produir una greu disminució de la producció; l’atur i la reducció del temps de treball es van incrementar ràpidament. Una de les pitjors i més agudes depressions de la història europea havia començat>>,  afirmen els economistes Akerlof, Rose, Yellen i Hessenius en el seu article “L’Alemanya Oriental que sorgí del fred: les conseqüències econòmiques de la Unió Monetària“, publicat a 1991. Els números són força aterradors: <<Vers el desembre de 1990 la per de producció de béns [a l’Alemanya de l’Est] es situava al voltant del 46 per cent del seu nivell de 1989>>.

“L’atur a l’Alemanya de l’Est va augmentar del 12 per cent el 1991, l’any immediatament posterior a la reunificació, a gairebé el 20 per cent el 2004.”

Però, què havia succeït exactament? La moneda de la RDA (el marc de l’Alemanya de l’Est) i el marc de l’Alemany occidental s’havien igualat 1:1 (en termes econòmics, això significa paritat, és a dir, el valor d’un marc alemany de l’Oest equivalgué exactament al valor d’un marc alemany de l’Est). Anteriorment, el Bundesbank (Banc Central alemany) no només havia proposat traduir la moneda de la RDA 2: 1 (1 marc de l’Oest hagués equivalgut a 2 marcs de l’Est) sinó que havia rebutjat frontalment la paritat 1: 1 i l’havia titllada d’altament perillosa. Això no pot sorprendre a la llum del fet que el marc de la RDA equivalia realment a 4 marcs alemanys el 1989 (paritat 4: 1) [1]. Per tant, els productes d’Alemanya de l’Est van esdevenir sobtadament molt cars a causa d’aplicar aquest tipus de canvi artificial 1:1, la demanda interna caigué i el mateix succeí amb la producció. El resultat fou que els alemanys de l’Est van descobrir, de sobte, un fenomen que – almenys oficialment – mai havia existit a la RDA: l’atur.

I un nivell d’atur molt sever: la desocupació a l’Alemanya de l’Est va augmentar del 12 per cent el 1991, l’any immediatament posterior a la reunificació, a gairebé el 20 per cent el 2004. L’atur esdevingué, doncs, un problema realment greu a l’est d’Alemanya i encara ho continua sent, tal i com il·lustra el següent gràfic, que mostra l’evolució de l’atur a Alemanya de l’Est (línia vermella), l’Alemanya Occidental (línia blava) i a l’Alemanya unificada (línia groga):

Unemployment in East and West Germany

Figura 1: Evolució de l’atur a l’Alemanya de l’Est, l’Alemanya Occidental i l’Alemanya reunificada (1985-2004). Font: IAB (Institute for Employment Research, http://www.iab.de/).

Tal i com ho expressà l’actual President de la República Federal, Joachim Gauck, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2015, la reunificació va exigir molt als alemanys de l’Est: <<La nova vida a l’Est no només comportà que els prestatges dels supermercats s’omplissin, cotxes ràpids o catàlegs de viatges en colors. També comportà la liquidació massiva de les anomenades Operacions de Propietat Pública (en alemany, Volkseigene Betriebe; abreujada VEBs, la principal forma jurídica de l’empresa industrial a la República Democràtica Alemanya); per tant, implicà l’atur i la migració massiva [a Alemanya Occidental]. […]. Per a 16 milions de persones, gairebé tot canvià en molt poc temps. >> [2]. Hi ha pocs dubtes que el canvi d’una economia planificada a una economia de mercat comporta bastants reptes. Un dels desafiaments consistí en com fer front a aquestes Operacions de Propietat pública. El juny de 1990, l’aleshores encara existent RDA va fundar una agència anomenada Treuhandanstalt (THA) que havia de fer-se càrrec d’aquestes empreses. Després de la reunificació, aquesta agència fiduciària no només va patir diversos canvis estructurals, sinó que també inicià la privatització de les empreses de l’Alemanya de l’Est o, com dirien alguns, l’expropiació. En resum: la història de la THA és una història en sí mateixa. A Alemanya, la paraula THA s’associa amb mala gestió, decisions qüestionables i, resumint, amb una història ignominiosa.

I sí: la Treuhandanstalt va vendre una gran quantitat d’empreses alemanyes de l’Est a empreses de l’Alemanya Occidental – algunes vegades pel preu simbòlic d’un marc alemany, que equivaldria a uns 50 cèntims d’Euro. Eren aquestes empreses simplement tan poc productives? O és que perderen la productivitat després de la unió monetària abans esmentada i el sobrepreu resultant? O potser té a veure amb la mala gestió? En general, per a la majoria dels béns, els preus disminueixen amb l’augment de l’oferta. Així que si, bàsicament, totes les empreses es venen al mateix temps, l’oferta és alta i els preus, en conseqüència, artificialment baixos. O fou allò la venda d’un estat que ja no existia? No està molt clar. Hi ha hagut diversos debats sobre aquest tema, però fins ara no s’ha arribat a cap conclusió – o diguem que existeixen una gran quantitat de diferents conclusions per a diferents persones. En qualsevol cas, el resultat segueix sent el mateix: no hi ha moltes empreses d’Alemanya de l’Est que sobrevisqueren a la reunificació i gairebé cap d’aquestes són propietat d’alemanys de l’Est – o, com a aquest amic meu conclouria: la reunificació encara no ha acabat.

Així doncs, després de tot, és la història de la reunificació alemanya una veritable història d’èxit? Sí que ho és. Però també és una història sobre el què succeeix quan hom posa els principis polítics completament per sobre dels principis econòmics. I també és una història sobre els errors que es cometen quan hom fa cas omís de la realitat econòmica i les conseqüències resultants.

[1] Vegeu per exemple http://www.nzz.ch/wirtschaft/der-preis-der-deutschen-wiedervereinigung-1.18571081 per a un resum (en alemany, article del Swiss Newspaper NZZ).

[2] http://www.bundespraesident.de/SharedDocs/Reden/DE/Joachim-Gauck/Reden/2015/10/151003-Festakt-Deutsche-Einheit.html (el discurs sencer, en alemany)

Què en penses?